Difícilment pot entendre’s l’Europa contemporània sense tenir present el ric llegat jueu i el seu terrible escapçament antisemita. Aquesta cesura ha condicio­nat —i condiciona— la política, la cultura i la societat europees i, segurament, constitueix una de les principals diferències amb Espanya —no per bondat intrínseca, sinó perquè la “neteja ètnica” fou anterior. D’alguna manera, el racisme ha jugat —i juga— un paper similar als Estats Units. Tot i que també trobem actituds discriminatòries entre nosaltres, enlloc ha tingut un paper tan central i continuat, fins al punt que la cicatriu encara supura.

MÁS INFORMACIÓN
Angela Davis, gènere, raça i classe
Malgrat l’abolició de l’esclavitud, l’extensió dels drets civils, els avenços en la integració i l’acumulació de veus i proclames, el color (fosc) de la pell continua sent un factor determinant, com demostra la seva sobrerepresentació entre la població carcerària, la reiteració dels abusos patits a mans de la policia, la marginació en l’escala salarial i social, o el tracte —entre el menysteniment i l’apropiació— respecte dels seus interessos i creacions. La potència d’aquesta fractura és tan sistèmica i assumida que només davant d’autèntiques barbaritats alguna veu de protesta —com ara el moviment Black Lives Matter— aconsegueix cridar momentàniament l’atenció de mitjans, polítics i audiència.

Justament una d’aquestes eclosions històriques va concretar-se a finals dels anys seixanta del segle XX, quan el moviment contrari a la segregació practicada als estats del sud i favorable al reconeixement efectiu de la igualtat ciutadana va fructificar en personatges i estratègies tan diverses com les representades per Martin Luther King o els Panteres Negres. Enmig d’aquest pòsit sorgeix la figura de l’activista, escriptora i acadèmica Angela Y. Davis (Birmingham, 1944), que bastirà el seu compromís polític i personal a partir d’una tríada que és la seva força i, alhora, la personificació de tots els mals pels seus enemics: dona feminista, negra i comunista.

La seva fama esdevindrà nacional i internacional després de ser acusada falsament —i amb una clara intencionalitat política— d’assassinat, segrest i conspiració. Davis converteix la persecució —arriba a ser inclosa a la llista dels deu fugitius més cercats per l’FBI— i el posterior judici en un bumerang capaç de cristal·litzar en un ampli suport en favor de les seves idees i de crear un espai de complicitat amb altres moviments de protesta. Segurament aquest impacte explica que s’atrevís amb només 28 anys —tan sols els futbolistes tenen aquesta precocitat— a publicar la seva Autobiografia.

Cinquanta anys més tard ens arriba en català —traduïda per Lola Fígols i com a tercer títol de Davis a Tigre de Paper— un relat essencial en la literatura de protesta, per la seva capacitat per trenar tres fils. En primer lloc, hi ha el relat dels dos anys (1970-1972) d’incertesa entre clandestinitat, presó i jutjat. Segonament, trobem la reconstrucció del seu procés formatiu, des dels seus orígens a Alabama fins als seus estudis i recerca als Estats Units (de Nova York a San Diego) i a Europa (de París a Frankfurt), a redòs de pensadors com Herbert Marcuse i Theodor Adorno. I, finalment, hi ha el fil de la militància política que la duria a afiliar-se al Partit Comunista i a compartir lluites amb un ampli espectre d’activistes. Lectura militant i dura, però necessària.