Catalunya ha superat els 8 milions d’habitants. Un increment de dos milions des dels anys 80 que no s’explica per un creixement natural, ja que des de 2018 és negatiu, amb més defuncions que naixements, sinó sobre tot per la immigració, que ja ha superat el 20%. Actualment uns 1,6 milions (21%), són nascuts a l’estranger i és aquesta arribada el que ha compensat la baixa fecunditat però no l’envelliment de la població, amb una mitjana de 43,3 anys quan l’any 1987, quan la Generalitat va popularitzar l’eslogan Som 6 milions, era de 36,3 anys.

Són dades recollides a l’última estimació publicada avui per l’ Idescat , segons la qual la població a 1 de novembre se situa en 8.005.444 habitants, una xifra que culmina un creixement del 10% en els darrers 15 anys, quan Catalunya acollia.

El salt més important es va fer als anys seixanta, quan la població va passar de 3,9 a 5,1 milions. El demògraf i director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, explica que el que s’ha produït en aquestes darreres dècades és una substitució de la procedència de les persones que arriben de fora: “Com a la Catalunya dels 6 milions, ara també creixem gràcies a l’arribada de persones, però ja no tant de la resta de l’estat espanyol com de la resta del món”, diu.

Però malgrat que població continua augmentant, ho va de forma sostinguda. Les dades també reflecteixen la baixa natalitat, però sobretot l’envelliment. A principis d’any hi havia 57.332 nadons de menys d’un any, nombre menor que qualsevol altra edat fins als 79 anys. Els habitants entre 0 i 4 anys també són una de les franges quinquennals menys poblades, només superant la població entre els 75 i els 79 anys i les edats encara més avançades. De fet, els 305.048 catalans en els primers cinc anys de vida, amb dades de l’1 de juliol, és la xifra per aquest tram més baixa des de l’any 2001, quan en van ser 302.087. “Les nostres constants demogràfiques naturals estan més debilitades avui, perquè tenim poca població jove per tenir fills i molta gent a edats avançades. La Catalunya de fa 40 anys era molt més jove”, diu Esteve, que no veu un horitzó de rejoveniment. Pel que fa a l’eixamplament de la piràmide per la base (naixements), en la mesura que l’edat de reproducció de les dones s’ha anat endarrerint més i més (31,6 anys és l’edat mitjana actual en què les dones tenen el primer fill, segons l’Idescat), “la finestra d’oportunitat és cada vegada més petita”. “Fa 40 anys que tenim una fecunditat entre l’1,5 i l’1,3, i a llarg termini per no perdre població hauria de ser de 2,1 fills per dona”, assevera.

A l’altre costat de la balança, els residents entre els 45 i els 49 anys són el grup més nombrós, amb 683.110 persones –l’edat de 47 anys és actualment la més freqüent al país. L’edat mitjana de Catalunya és de 43,3 anys, cosa que suposa un envelliment de 7 anys respecte al 1987, quan la Generalitat d’aleshores va popularitzar l’eslògan ’Som 6 milions’.

D’altra banda, els 8.005.744 habitants actuals suposen una densitat d’unes 250 persones per quilòmetre quadrat, i una proporció del 16,6% d’habitants de l’Estat, el màxim històric. Per demarcacions i també amb dades de l’1 de juliol, Barcelona és la més poblada amb diferència, a la ratlla dels 6 milions (5.852.066), és a dir, gairebé tres quartes parts del total. En segon lloc, s’hi troba Tarragona, amb 852.195 persones (10,6% del total), seguida de Girona (816.674 habitants, al voltant del 10% del total) i Lleida (449.498, 5,6% del conjunt català).