Els 29 milions de polonesos convocats demà a les urnes no només tindran a la mà les paperetes per elegir el nou Parlament, el Sejm. També podran respondre a la consulta impulsada pel governamental partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS), amb dues preguntes relacionades amb la política migratòria. La incorporació d’aquest referèndum a la data electoral té com a objectiu aconseguir una participació suficient perquè sigui vinculant –un 50 %–. I la pregunta principal reflecteix l’hostilitat característica del govern de Varsòvia envers Brussel·les: “Doneu suport a l’acollida de milers d’immigrants irregulars procedents d’Orient Mitjà i Àfrica, tal com planteja el mecanisme obligatori implantat per la burocràcia europea?”

Era difícil encabir en una sola frase més termes negatius, en un país on la força dominant és el PiS, el partit que lidera Jaroslaw Kaczynski i que té com a cap del govern el seu fidel seguidor, Mateusz Morawiecki. Des que el 2015 va recuperar el poder, el PiS ha rebutjat successives iniciatives de Brussel·les en política migratòria.

Amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022, Polònia va esdevenir la primera via d’entrada a la Unió Europea (UE) dels milions de refugiats que fugien de la guerra. Amb aquella primera acollida solidària dels ucraïnesos, es va alliberar de l’etiqueta de país “antiimmigració”. Però ara ha fet front comú amb l’Hongria de Viktor Orbán contra el pla de reubicació proposat per Brussel·les.

No és aquesta l’única topada entre Varsòvia i la Comissió Europea (CE) d’Ursula von der Leyen. El xoc ha tingut molts capítols, el principal dels quals va ser la reforma del poder judicial que posava en perill la independència del poder judicial. Han estat molts els advertiments i expedients contra Polònia impulsats per la CE contra les coaccions als col·lectius LGTBI, als mitjans de comunicació crítics o a l’avortament, pràcticament prohibit amb l’última reforma amb el segell PiS.

La resposta del partit de Kaczynski i Morawiecki ha estat atribuir – les a l’hostilitat de Von der Leyen, qui, en un cert moment, va sonar com a possible successora d’Angela Merkel, però que finalment va anar a parar a Brussel·les. Pel PiS, tot el que vingui d’Alemanya és destructiu, reobre ferides històriques de temps nazis o atempta contra els seus interessos nacionals. Que justament el rival principal del PiS sigui Donald Tusk encaixa en aquest organigrama. Tusk va ser primer ministre a Varsòvia entre el 2007 i el 2014, any en què va esdevenir president del Consell Europeu. Abans d’aterrar a Brussel·les, havia derrotat Kaczynzki en dos comicis parlamentaris. I el pas de Varsòvia a l’alta política europea va ser promogut o beneït per Merkel. Això és, a ulls del PiS, raó suficient per considerar – lo un “servidor” dels dictats alemanys o comunitaris.

Amb l’inici de la invasió d’Ucraïna, es va endurir el to. De la gestió de Tusk com a cap del govern, el PiS en recorda les retallades en Defensa, una decisió que vincula amb la línia de Merkel de “no provocar” Vladímir Putin. La mateixa línia que va portar Alemanya a una gran dependència energètica russa, que finalment ha resultat desastrosa per a la primera economia de la zona euro i per al conjunt del flanc est de l’OTAN, com ho és Polònia.