El 24 d’octubre de fa dos anys el Ghazi (nom fictici per preservar la seva seguretat) va intentar creuar a Europa, des de Turquia, passant per Grècia. Després de ser interceptat per la policia grega en territori europeu, va ser traslladat a Turquia i va acabar al camp de detenció d’Edirne. Al costat de l’edifici oficial hi havia muntades tendes per la sobrepoblació del camp. Alguns dormien en matalassos, d’altres a terra. La dieta: galetes i sucs per esmorzar, dinar i sopar. “Durant la nit, cada hora ens cridaven, ens feien sortir, ens feien posar a terra i ens comptaven. No ens deixaven dormir per por que ens escapéssim.”

El cinquè dia, d’Edirne a Gaziantep amb bus, a un altre centre de detenció: “No teníem mòbil ni res, no sabíem què fer. Em recordava un hospital antic. Tot era brut, hi havia gent que tenia puces i gent que estava malalta. El menjar era escàs. Els de seguretat deien les pitjors paraules racistes que et puguis imaginar.” El Ghazi no és l’únic que critica les condicions dels camps de detenció de Turquia, que n’hi ha més de trenta. Estan finançats per la Unió Europea i moltes vegades són el pas previ a la deportació. La campanya turca GGM’lerde Neler Oluyor? ho denuncia: “Els centres de detenció s’han convertit en centres de tortura.”

Els primers dies d’entrar al camp els van fer posar en fila en una habitació i els van demanar que signessin un paper. El document en qüestió estava tapat per un full blanc: “El primer i el segon van firmar – lo ràpid perquè els guàrdies els cridaven i estaven espantats. Jo també ho estava, però vaig demanar què era i sense donar – me la resposta em van forçar a firmar – lo: em van agafar pel coll, em van sacsejar i em van amenaçar de portar – me al soterrani i firmar – lo allà.” A Edirne la gent ja els alertava que els obligarien a signar un paper: la demanda del retorn voluntari a Síria. L’advocada turca Aysegul Karpuz, especialitzada en el tema, detalla: “Teòricament hi hauria d’haver una ONG independent que controlés el procés, però sabem que no hi és.”