Sembla que a Ripoll un profund abisme separa els catalans dels nouvinguts, especialment els marroquins. La punyent ferida del 17 – A de 2017 no s’ha guarit, més aviat s’ha agreujat amb el nou govern local. La desconfiança i l’hostilitat imperen en una ciutat víctima –i botxí– d’una generalització tendenciosa anomenada racisme. El discurs de l’odi i la por i la reivindicació, en alguns casos, d’una puresa catalanista evoca, ni que sigui llunyanament, episodis esfereïdors –i recents– de la història de la humanitat. Posar a tothom al mateix sac, aferrar – se als apriorismes i als prejudicis atàvics tot esgrimint l’anàlisi reduccionista i esbiaixada denota una estretor de mires pròpia de la xenofòbia i que la realitat deixa en evidència. Per descomptat, no tota la immigració són flors i violes (la discriminació “positiva” és també errònia) però, en el fons, només hi ha una força motriu universal més potent que els diners: la fraternitat. Activem – la.

Seguir leyendo con suscripción