Els catalans que vivim a Catalunya com també els qui viuen en nacions foranes (ai las!, per qüestions de feina no hi ha fronteres) valorem i estimem la llengua col·loquial castellana i la literària, la de Miguel de Cervantes, la de Francisco de Quevedo, de Luis de Góngora, de Baltasar Gracián, la de Calderón de la Barca, la de Teresa de Ávila, i la d’autors de més cap aquí, com la de José María Pemán, Julián Marías, Ana María Matute, Miguel Delibes, per citar – ne alguns. Només faltaria! Però… entenguem – nos! Volem (i podríem escriure que exigim) que, al seu torn, els castellans i els estrangers que viuen als Països Catalans (ai las!, per qüestions de feina ells han hagut d’emigrar de les seves nacions) estimin, aprenguin la nostra llengua col·loquial i s’interessin (si més no!) per la dels nostres il·lustres literats, Ramon Llull, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Jaume Vidal i Alcover, per exemple, i pels de més cap aquí, Manuel de Pedrolo, Terenci Moix, Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Martí Pol, Josep Maria Espinàs, per citar – ne alguns d’altres. No vull dir que no hi hagi immigrants que sí que s’esforcen per valorar la nostra llengua (alguns la parlen i l’escriuen), però també cal que, per part dels governants espanyols, la promoguin i no la menystinguin.