Ja em perdonaran els que ho veuen diferent, però a mi em sembla que el termòmetre del nivell de racisme d’una societat no es mou ni amunt ni avall perquè en un espectacle de les característiques del futbol professional, el dia que els seus es juguen el descens de categoria, algú cridi “mico” a Vinícius. I ho dic amb la mirada posada molt més enllà del fet que a mi, particularment, Vinícius em sembla un mico filós, amb independència del color de la seva pell. Un jugador excepcional a l’hora d’encarar i un mico filós (es queixa per tot i més aviat fa pena) que s’encara amb els rivals quan toca i quan no toca, en la forma que toca i en moltes formes que no toquen. Si la lliga de futbol té un protocol per activar quan detecta racisme, que l’activi, tant se val. Però a mi em sembla més màrqueting que altra cosa, aquesta asseveració de Vinícius que Espanya és un país racista. Ara toca i la lliga és un bon aparador, això ho entenc. Però Vinícius no fa al cas en la lluita contra el racisme, per comunicats que faci i solidaritats que arrenqui. Ni fa al cas ell, ni fa al cas cap dels seus companys de l’elit futbolística, la majoria rics, capritxosos i malcriats, siguin negres, blancs, grocs o vermells de pell. El racisme és viu, no en dubto. Són molts els episodis, les conductes i les accions que cada dia ho evidencien, però em sembla un insult que es posi en relleu com s’hi posa per un crit a un privilegiat. Hi ha racisme, però per mi Vinícius no fa al cas.