Quan esclatà la bombolla de la construcció generada per la llei del sòl del govern Aznar, es va acabar l’España va bien. El sector va quedar devastat i, per reactivar – lo, el 2013 Mariano Rajoy es va apuntar al carro que ja havien posat en marxa altres estats de la Unió Europea i va decidir que atorgaria el permís de residència als estrangers que tinguessin més de mig milió d’euros per invertir en propietats immobiliàries o un milió per invertir en empreses espanyoles o dos milions en bons de l’Estat. Deu anys després el govern de Sánchez es planteja endurir els que es coneixen com visats d’or o suprimir – los definitivament com han fet el Regne Unit, Irlanda i Portugal; el 94% de les 31.000 autoritzacions s’han concedit per l’adquisició d’habitatges. Realment es tracta d’un greuge comparatiu a nivell humà que fa feredat: permís de residència i possible nacionalitat pel mèrit de tenir les butxaques plenes? Quan els tràmits per accedir – hi són realment complicats per als treballadors estrangers en un continent, no ho oblidem, tan mancat de mà d’obra com dotat de lleis restrictives i amb contínues amenaces d’expulsió? El 2022 la Comissió Europea va demanar als estats membres que deixessin de vendre ciutadania a canvi d’inversions i va indicar el risc que sota aquest paraigua es podrien estar aixoplugant capitals de procedència dubtosa com a fruit del blanqueig; alça, món, quina sorpresa! D’altra banda, en un moment caracteritzat per la manca d’habitatge i les tensions del mercat de lloguer, els efectes provocats per la compra de cases i pisos per part de fortunes que busquen la rendibilitat immediata contribueix a augmentar la pressió sobre el mercat immobiliari i a expulsar els residents dels seus barris.