Enguany es commemoren tot un seguit d’aniversaris relacionats amb la llengua catalana i les Balears. Es compleixen cent anys del I Congrés de la Llengua Catalana, presidit pel mallorquí Antoni M. Alcover; i fa vint anys que va tenir lloc el II Congrés de la Llengua Catalana i que el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística.

Amb motiu de les commemoracions, diversos estudis presenten un preocupant panorama del català a les Balears. Només cal passejar per Palma si es vol comprovar un dels extrems de la precària situació de la llengua. Joan Melià, professor de la Universitat de les Illes Balears i un dels sociolingüistes que de manera contínua segueixen el procés de canvi lingüístic, afirma que la situació del català és molt més delicada que no fa vint anys i que la necessitat d’intervenir i de capgirar la situació és més “inajornable” que mai.

Per saber com s’ha arribat a aquesta situació n’hi ha prou de començar per observar el canvi demogràfic: els darrers quatre anys la població illenca ha crescut en 100.000 habitants i avui arriba al milió; l’any 2004 un 37% de la població balear eren immigrants lingüístics, tant espanyols com estrangers. A més, les Balears acullen anualment uns 15 milions de turistes. Es tracta d’una mostra resumida d’una sacsejada demogràfica difícilment assumible per un petit territori. Allà on la llengua catalana perviu amb més garanties és a Menorca i més enllà de l’àrea metropolitana de Palma. En canvi, a Eivissa i a Palma i la seva badia és on la situació és més alarmant.

Tot i les dades demogràfiques, els percentatges de comprensió i expressió es mantenen. Un 93% de la població entén el català, un 75% el sap parlar, un 80% el sap llegir i un 47% hi sap escriure. Ara bé, cada vegada hi ha menys gent que el té com a primera llengua. L’any 1986 prop d’un 90% d’aquells que sabien parlar el català el tenien com a primera llengua; l’any 2003 només un 57% l’hi té. Aquesta secundarietat té evidents repercussions en l’ús social. Si no és en situacions clarament favorables, la llengua no s’empra amb normalitat.

Dins l’àmbit acadèmic les capacitats han augmentat, fet que contrasta amb la disminució de la utilització al carrer. L’any 1992 un 27% dels alumnes utilitzaven el català a la selectivitat; avui arriben al 73’4%.

El professor Melià assegura que el català encara disposa d’un important prestigi social, de tal manera que els immigrants estan d’acord amb la necessitat d’aprendre les dues llengües oficials, però a la pràctica aquest aprenentatge, entre molts adults, s’ajorna indefinidament perquè la llengua catalana sempre ocupa una posició secundària. En aquest sentit, la llengua que perceben com a dominant en molts d’àmbits és la castellana, llevat, i no sempre, dels àmbits administratius.

Pel que fa a l’oferta mediàtica la situació també és preocupant. L’oferta televisiva és d’un 70% en castellà enfront d’un 30% en català. A la ràdio el català no arriba al 30%. Només hi ha un diari editat en català, Diari de Balears, mentre en podem trobar en castellà, alemany i anglès. Responsables de l’Obra Cultural Balear critiquen que el govern de Jaume Matas no faci res per aconseguir que les persones que vulguin viure plenament en català ho puguin fer. A més, afirmen que, en lloc de corregir la progressiva substitució lingüística, l’executiu intenta debilitar la presència del català allà on és prioritari, com ara en l’educació.

L’ofec de la diversitat promoguda per l’Estat també és criticat per Joan Melià en afirmar que l’ocultació de la diversitat lingüística ha estat constantment practicada per l’Estat espanyol. Melià argumenta que el català, el gallec i l’euskera representen prop d’un 40% de la població estatal, i mentre el govern espanyol demana més castellà a la UE amb un 8’7% de representació, nega que el català sigui utilitzat als òrgans de l’Estat.

Les Balears caminen, segons diversos estudis, cap a la insostenibilitat territorial i mediambiental… La sostenibilitat lingüística també es troba en perill.