Avui fa deu anys que el jesuïta argentí Jorge María Bergoglio va ser escollit papa. Va prendre el nom de Francesc i, com el d’Assís, va posar l’enfoc del seu papat en els pobres i les perifèries. Per haver – se acostat a les perifèries, tant geogràfiques com humanes – els immigrants i els homosexuals, per posar – ne només dos exemples, i també les dones, excloses del poder–, i haver apostat per l’ecologisme és un dels papes més atacats, titllat fins i tot de comunista o de ser l’antipapa pels sectors ultraconservadors de l’Església i polítics, al capdavant de què l’ideòleg de l’extrema dreta Steve Bannon i el trumpisme (i Vox a l’ Estat espanyol). I és que Francesc, que s’ha declarat pastor que fa olor d’ovella, demana als bisbes i els capellans que siguin humils i no ostentin el poder, s’ha entestat a parlar de medi ambient i de salvar el planeta –“perquè tots en formem part i en som responsables”– i no para de criticar el capitalisme salvatge i l’ultraliberalisme. I, és clar, als sectors que representen els grans interessos econòmics i financers no els agrada.

El teòleg Quim Cervera destaca que de Francesc és molt important “aquest discurs social i ecològic” i que hagi “unit el canvi que necessita el planeta en qüestió mediambiental amb la justícia social”. “Per què les dues coses van juntes? Perquè les causes son les mateixes i el sistema capitalista és el que mata la natura i mata la gent. Crec que el discurs en justícia social i ecologisme ha estat molt avançat”, diu Cervera, que destaca la importància de l’encíclica Laudato si’ (‘Lloat sigueu’), que duu per subtítol Sobre la cura de la casa de tots i critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i fa una crida a “una reacció global” per combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic. “En el darrer viatge a al Congo i al Sudan del Sud, Francesc ha dit coses que, de vegades, no s’atreveix a dir ni l’esquerra: deixeu d’explotar l’Àfrica, que és un lloc ric i des de fa segles l’esteu fent malbé, la natura i les persones!” Quim Cervera també destaca com a molt important del pontificat de Francesc el procés de sinodalitat que ha obert, contraposat al clericalisme imperant. Al seu parer, el procés sinodal “és un atac a l’estructura i un intent de retornar a l’ecclesia, que no és altra cosa que la reunió del poble, del grec ekklesía, l’assemblea, i al missatge original”.

Francesc també diu: “L’Església ha d’estar encarnada. Si no està encarnada, no va bé. Ha d’acompanyar el seu poble.” I Leonardo Boff, el gran teòleg del s. XX i del Concili Vaticà II, amb Benet XVI, tot i que van acabar enfrontats, en un al·legat a favor del papa Francesc ha escrit: “El que més està escandalitzant els cristians tradicionalistes és el seu estil d’exercir el ministeri d’unitat de l’Església. Potser el que més molesta els cristians ancorats en el passat és la visió de l’Església viscuda pel papa. No una Església castell, tancada en si mateixa, els seus valors i doctrines, sinó una Església hospital de campanya, sempre en sortida rumb a les perifèries existencials.”