Podria semblar que, ara mateix, Matteo Salvini no podia tenir un problema més greu que haver tret uns resultats electorals tan dolents. Sobretot, tenint en compte que fins no fa gaire era el polític més popular d’Itàlia. La desfeta és èpica: en els feus històrics de la Lliga, la Llombardia i el Vènet, Germans d’Itàlia li ha passat per sobre, doblant – la en vots. Però Salvini ha comès un error encara més imperdonable que haver tornat a situar la Lliga per sota del 9%: ha deixat fora Umberto Bossi, el fundador del partit. La vella guàrdia de la Lliga Nord podria haver arribat a perdonar el desastre electoral, però la humiliació de veure el patriarca leghista fora del parlament per primer cop en 35 anys, no. Quan és massa, és massa. I han començat a demanar el cap de Salvini.

A Itàlia agrada posar sobrenom als polítics, els dona estatus. Romano Prodi és il Professore; Silvio Berlusconi, il Caimano, i Umberto Bossi, il Senatúr. Un senador que deixarà de ser – ho per culpa de Salvini. Per mirar de posar – hi remei, ha proposat que se’l designi senador vitalici, un càrrec d’honor en reconeixement d’un mèrit elevat. Per exemple, és senadora vitalícia Liliana Segre, supervivent de l’Holocaust que ha dedicat la vida a fer pedagogia contra el feixisme. I, en els darrers anys, a posar a lloc a Salvini, també senador, combatent les seves idees racistes, com la proposta d’un cens ètnic de gitanos per veure quants en podria expulsar. Salvini ha proposat que Bossi tingui el mateix càrrec que Segre. “En reconeixement de 35 anys de servei a la Lliga i al país”, ha dit. La frase és suculenta, ja que Bossi ha estat condemnat per haver posat la mà a la caixa del partit i representa l’ala de la Lliga que no ha fet la conversió al patriotisme italià, com Salvini. De fet, el van condemnar per “vilipendi a la bandera”.

No hi ha hagut mai una sola Lliga, sinó dues: la vella, lligada a Bossi i a les reivindicacions autonomistes del nord, i la nova, lligada a Salvini, i ultranacionalista italiana. Salvini va agafar les regnes del partit el desembre del 2013, quan la formació estava en el pitjor moment. Tant, que la majoria de mitjans en pronosticaven la desaparició. L’aleshores encara Lliga Nord estava immersa en una espiral de casos de corrupció colossals que tocaven de ple la família Bossi. El fundador de la Lliga va estar vinculat, juntament amb el tresorer, Francesco Belsito, a un dels escàndols financers més grans d’un partit italià les últimes dècades: “l’estafa dels 49 milions”, consistent en l’utilització dels diners obtinguts de finançament públic per a despeses personals. Bossi va haver de dimitir després de vint anys com a secretari de la Lliga. Com que el fundador és una institució, però, se’l va col·locar com a president vitalici del partit.

Salvini va saber aprofitar els moments de debilitat de la Lliga i va apoderar – se’n per iniciar un procés de reconversió. Assessorat per la seva bona amiga francesa Marine Le Pen, va transformar el partit a imatge de l’aleshores Front National. A l’inici va tenir moltes reticències de la vella guàrdia, però els bons resultats van calmar els ànims. Salvini va sepultar les fotos que el lligaven a l’autonomisme i es va passejar per tot el país embolcallat de banderes italianes. Va canviar el lema Primer, els del nord per Primer, els italians i el nom del partit: la Lliga Nord va esdevenir la Lliga de Salvini.