16.000 euros de felicitat

L'hora del tallat

Avui, 16-07-2006

Deia Ernesto Sábato que, per ser feliç, de diners se n’han de tenir els justos per no haver de preocupar – se’n. Si en sobren, malament. Si en falten, encara pitjor. Aquesta virtut del punt mitjà ha estat recentment confirmada per diversos estudis de caràcter macroeconòmic. La xifra clau són 16.000 euros. Quan en un país la renda per càpita és menor de 16.000 euros, el creixement econòmic repercuteix en un augment de la felicitat dels ciutadans. Quan ja ha arribat als 16.000 euros, però, la relació entre l’augment de la riquesa i l’augment de la felicitat s’esvaeix.

Aquesta dada m’ha semblat molt il·luminadora. D’on procedeix la immigració? De països que no arriben als 16.000 euros de renda per càpita. Els immigrants ho tenen clar i prefereixen quedar – se a Catalunya fent feines mal pagades abans de tornar als seus països d’origen. Són persones per a les quals és un fet evident que els diners equivalen a la felicitat: és a dir, a menjar cada dia, a comprar – se un telèfon mòbil, a anar al cinema, a enviar una transferència a la família perquè els fills es comprin unes sabates noves… A tots ells, les teories idealistes segons les quals els diners no fan la felicitat sonen a pura bajanada i passatemps de somiatruites.

Ara bé: a Catalunya ja hem superat fa temps el llindar dels 16.000 euros de renda per càpita. És per això que, per a nosaltres, tenir més diners ja ha deixat de significar ser més feliços. La il·lusió segueix existint: podem pensar que si ens apugen el sou, o canviem de feina, o ens comprem un cotxe, o un pis a la platja, arribarem al súmmum de la felicitat però, en el fons, si ens hi parem a reflexionar només un minut, ens adonem que no. Després d’un augment de sou, en volem un altre. Després d’un cotxe, un altre. I com més diners i més cotxes tenim, més maldecaps amb Hisenda i menys temps lliure per passar – lo amb la família o divertir – se.

Aquest fet ha estat comprovat en països d’alt nivell de vida com Suïssa, Holanda, el Canadà o els Estats Units. En tots ells s’han fet enquestes amb indicadors del nivell de felicitat (temps lliure, participació en associacions, passatemps, feina domèstica no remunerada) o infelicitat (delinqüència, divorcis, penalitats diverses, depressions). L’índex de felicitat en els països esmentats està estabilitzat en els darrers 30 anys, malgrat que l’augment de la renda per càpita ha estat enorme. És clar: ja fa temps que han passat de la xifra màgica dels 16.000 euros.

Tot plegat, em recorda una situació descrita per Isak Dinesen a les Memòries d’Àfrica. Un kikuiu anomenat Ndwetti li demanava a Denys, l’aviador, si en el seu darrer vol havia vist Déu. Denys li responia que havia volat molt amunt, però no l’havia vist. I Ndwetti insistia: “Això vol dir que no anàveu prou amunt, doncs. I ara digueu – me: ¿creieu que algun dia us enlairareu prou per veure Déu?” I Denys contestava: “No. No ho crec”. I l’Ndwetti acabava així la conversa: “Doncs no entenc gens per què continueu volant”.

Texto en la fuente original
(Puede haber caducado)