El xoc de civilitzacions posterior a l’11 – S va servir perquè molts analistes expliquessin l’impressionant ascens del líder ultradretà Jean – Marie Le Pen a la primera volta de les presidencials franceses del 2002, en què va deixar fora de joc l’exprimer ministre socialista Lionel Jospin. L’onada de xenofòbia posterior als atemptats als EUA, sumada a un context econòmic desfavorable, podria haver explicat els bons resultats del Front Nacional (FN) en aquella ocasió. La sorpresa relativa és que, al cap de cinc anys, Le Pen conserva gairebé les mateixes perspectives electorals que aleshores. Segons els sondejos d’aquests últims dies, entre un 13% i un 18% dels francesos tenen intenció de votar – lo, una xifra que varia segons qui sigui el candidat del partit governamental UMP.

Le Pen superaria el premier Dominique de Villepin en més de cinc punts si es presenta a les eleccions, una hipòtesi que sembla improbable. En canvi, si el candidat designat per la dreta és el ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, es produiria una considerable fuga de vots procedents de l’electorat de l’FN. L’estadística evidencia un sensible augment global dels vots d’ultradreta, a causa de la radicalització progressiva de l’electorat, revifada per la por de la inseguretat que va generar la crisi de les banlieues la tardor passada. Després dels disturbis, l’FN va assegurar que havia sumat 12.000 adhesions.

D’altra banda, els analistes preveien fa alguns mesos una divisió d’aquest electorat extremista entre tres candidats. A banda de la intolerància absoluta de Le Pen i de l’atractiva intransigència de Sarkozy, els simpatitzants ultraconservadors tenen una tercera opció: l’antic dirigent centrista Philippe de Villiers. La seva estratègia és convèncer els partidaris de Le Pen a través d’un discurs contrari a “la islamització de França”, per captar el vot de joves, dones i aturats. No obstant això, la maniobra no ha acabat d’agafar. Tot apunta que quedarà relegat a un pla secundari i que els vots d’aquest extrem de l’espectre electoral se’ls jugaran Le Pen i Sarkozy, amb discursos centrats en els temes estrella de les eleccions del 2002: la delinqüència i la inseguretat.
 
Assumpció del discurs

“Som víctimes d’una invasió aparentment pacífica, però que, evidentment, amenaça mortalment la nostra identitat i seguretat”, va dir fa més d’una dècada Le Pen, i va establir una associació directa entre la immigració i aquestes dues preocupacions prioritàries dels francesos. El fet que Sarkozy aposti per una “immigració selectiva” exemplifica un fenomen molt habitual en la política francesa de les últimes dècades: la reproducció degradada dels arguments de Le Pen als discursos de polítics més moderats, disposats a fer creure que s’escolten els ciutadans.

Tot i les seves fílies africanes, el president Jacques Chirac ha estat un dels polítics que més ha explotat aquesta estratègia. Durant l’entrevista televisiva del 14 de Juliol, Chirac va afirmar que la immigració africana acabarà “inundant el món” si no es potencia el desenvolupament del continent.

Le Pen ja prepara la campanya amb la seva filla Marine, destinada a succeir – lo al capdavant de l’FN. El patriarca de la ultradreta continua sumant punts. Ni tan sols els seus pronòstics fallits al començament del Mundial de futbol, quan la selecció francesa encara no havia fet reviure el patriotisme hexagonal, han aconseguit deixar – lo en evidència. “Els francesos no se senten completament representats per aquest equip”, va dir aleshores Le Pen, perquè el seleccionador Raymond Domenech hi havia “exagerat la proporció de jugadors de color”.

Després de la victòria italiana, els ultradretans analitzaven la derrota. “Els romans han batut uns gals que no semblen veritables gals”, assegurava el número dos de l’FN, Bruno Gollnisch, amb un vocabulari propi d’un còmic d’Astèrix. Anacrònics? Els responsables de la formació no s’ho prendrien com un insult, pel fet que promouen una tornada a l’statu quo a través de la “immigració zero” i de la supressió d’ajuts als que ja hi són. Un 33% dels francesos no hi estan del tot en desacord.