Quan estem enmig d’una greu crisi humanitària amb l’atac de Putin a Ucraïna, és molt oportú poder escoltar les paraules d’un premi Nobel especialitzat en històries d’exili i colonialisme com ho és Abdulrazak Gurnah.

L’autor va concedir una roda de premsa virtual –amb prop de 150 periodistes de l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina– per comentar la seva sisena novel·la, una de les més emblemàtiques, A la vora de la mar (amb traducció catalana de Carles Andreu, per a La Magrana, i castellana de Patricia Antón de Vez i Rita da Costa, per a Salamandra).

A A la vora de la mar, Gurnah mostra l’exili com el camí d’expiació del rancor i com a refugi per a l’amistat, i confirma, amb una gran qualitat literària, el poder de la narració per donar sortida al dolor, junt amb altres títols seus com ara Paradise (1994) i Desertion (2005).

Nascut a Zanzíbar el 1948, Abdulrazak Gurnah és un escriptor en llengua anglesa que viu al Regne Unit, on va arribar quan tenia 18 anys amb els seus pares. “Als 18 anys ja has viscut i és molt diferent anar a un altre país, a una altra cultura, que si ets petit. És més fàcil adaptar – te al país d’acollida si ja hi vius durant l’etapa de formació”, tot i que el trauma de l’exili “es transmet de pares a fills, d’una manera o altra”.

Gurnah és el premi Nobel de literatura del 2021 per “la seva comprensió inflexible i compassiva dels efectes del colonialisme i del destí dels refugiats en l’abisme entre cultures i continents”. El Nobel li ha canviat la vida, naturalment. “Em fa molt feliç sumar – me a una llista d’autors que admiro i, de cop, tenir molts més lectors, tot i que també tinc ganes de tornar a tenir temps d’escriure.”

Va ser moderadament crític, però. “Que la majoria de premiats siguin europeus, que fins ara hi hagi hagut pocs d’altres cultures com l’asiàtica i l’africana, demostra l’estretor de mires, el provincianisme de l’acadèmia sueca; però el passat és el que és i el que cal és mirar al futur.”

L’obra explica la història de Saleh Omar, que arriba a l’aeroport de Gatwick des de Zanzíbar. Temps enrere havia estat propietari d’una pròspera botiga de mobles. Tenia muller, una filla, una casa. Ara demana asil amb el silenci com a única protecció. Latif Mahmud, un home que manté un antic vincle amb Saleh, viu a Londres. Quan tots dos es troben en una ciutat de la costa anglesa, Gurnah ens descriu una història plena d’amor i de traïcions, de seducció i de possessió, de diferències atàviques i de prejudicis. Amb una prosa elaborada, ironia i els punts de vista combinats dels dos protagonistes. “Com a escriptor, quan tens la sort de trobar la veu dels personatges, la resta de l’obra és senzilla.”

La temàtica de fons és l’habitual en Gurnah. “Estic interessat pels moviments de persones que es desplacen per la guerra, la violència o altres motius. Hi ha milions de persones en aquesta situació, és un fenomen global.”

Sobre l’actual situació a Ucraïna diu que sent “compassió i tristesa”. “Què es pot sentir davant d’un atac cruel i malèvol com aquest?” I torna a ser encertadament crític. “Els ucraïnesos tenen la relativa sort que els països veïns els han acollit amb els braços oberts, cosa que no ha passat amb altres onades de refugiats, afganesos, iraquians, sirians… Hi ha una certa reticència, o un racisme clar, d’Europa cap als estrangers del sud. I això que els europeus han emigrat per tot el món durant segles. En alguns països es tracta a aquests emigrants del sud com si fossin delinqüents que ens volen prendre les nostres còmodes vides”, afirma.