No vull entendre ni de geoestratègia ni de geopolítica. Cada vegada que m’hi submergeixo una mica m’agafa una picor molt molesta que m’acaba generant llargs, intensos i desagradables episodis de gratera. Em posen molt dels nervis aquests dies tres idees amb què contínuament ens bombardegen i que són un recordar – se ràpid de santa Bàrbara quan trona i una guerra psicològica feta amb foc amic per mantenir – nos sota pressió. Una. Acabarà semblant que no té ni sentiments ni entranyes qui no posi un refugiat ucraïnès a la seva vida. Marroquins, subsaharians, sirians, afganesos i la resta poden continuar morint al Mediterrani. Recorden el vaixell Aquarius i els refugiats que Sánchez va acollir al port de València a raó de tres càmeres i quatre canals de televisió per refugiat acollit? Estem davant d’una operació del mateix estil, generalitzada a la UE i en pla bèstia. Què fa diferent un refugiat ucraïnès? El dimoni Putin. Dues. S’ha de trobar una alternativa ràpida a la dependència europea del gas de Rússia (l’aixeta continua oberta malgrat les sancions) i ja veureu com un dia d’aquests reprenen les excavacions aturades a Hostalric des de fa anys sense que ningú s’expliqués per què i obrim una autopista per al gas algerià, amb mesures de seguretat o sense. Tres. No pararem de cantar a ucraïnesos valents i brigadistes conscients que agafen el fusell per anar a morir per la llibertat. Quina por!