Immigració L'odissea de cada estiu per evitar problemes a la frontera

Dues nits al ras per anar a veure els avis

permís de retorn · 300 persones dormen davant la Delegació del govern central per anar de vacances pels pèls · L'Andrés, de 9 anys, va aconseguir al matí el paper per volar cap a Colòmbia al migdia

Avui, 14-07-2006

L’Andrés, que té 9 anys i tres setmanes de vacances per davant a casa dels avis, a Colòmbia, és qui manté l’alegria al principi de la cua davant l’Oficina d’Estrangeria. Als adults fa hores que se’ls ha acabat la paciència i ara ja es tracta d’aguantar com sigui fins demà a les vuit del matí. Són quarts de tres de la matinada de dijous i és la segona nit que passen al ras. L’alegria d’agafar l’avió, de volar, de tornar a veure els avis i de tornar a jugar amb els cosins tampoc no haurien deixat dormir l’Andrés encara que estigués al seu llit a casa, a Caldes de Montbui. Per això li és ben bé igual haver de fer cua tota la nit. La Mónica, la seva mare, en canvi, pateix perquè d’aquí a nou hores han de ser a l’aeroport. I si no aconsegueixen el permís de retorn no podran marxar.

El permís de retorn és el document que assegura a les persones d’origen estranger regularitzades però que tenen la documentació encara en procés – el resguard no és vàlid – , que no tindran problemes a la frontera. És per això que al desembre, abans de les vacances de Nadal, i al juliol, els funcionaris d’Estrangeria es veuen desbordats de feina i els estrangers extracomunitaris s’han d’armar de paciència i fer un mínim de 48 hores de cua per aconseguir el paper de retorn.

Com l’Andrés i la Mónica, més de 300 persones van passar la nit de dimecres a dijous esperant al carrer al voltant de la Delegació del govern central a Catalunya. La cua s’allargava per tot el carrer de la Duana fins a la plaça del darrere. N’hi va haver que van domir al ras diumenge i dilluns, altres dilluns i dimarts… L’habitual col·lapse administratiu a l’Oficina d’Estrangeria s’ha agreujat aquest any pels tràmits dels 700.000 immigrants que es van poder regularitzar l’any passat i que ara tenen la documentació en procés de renovació. “Era evident que l’habitual col·lapse seria aquest estiu més greu, però l’administració, un cop més, no ens ha escoltat quan els hem demanat més personal. És el mateix de sempre: tràmits burocràtics llargs que deixen en una immensa inseguretat jurídica tant el treballador d’origen immigrant com l’empresari”, es queixava ahir Laia Costa Gay, advocada del col·lectiu Professionals d’Estrangeria.

La Delegació del govern central va explicar ahir que hi ha tretze persones dedicades a estrangeria i que ahir se n’hi van incorporar set més. En cap cas s’han plantejat allargar l’horari, que és de 8 del matí a 3 de la tarda, per solucionar el caos perquè, segons una portaveu, “l’horari és l’horari i és el que s’ha establert tota la vida a l’administració”.
 
Tres dies a la guerra

“He fet molts amics”, assegurava l’Andrés, instal·lat a la seva cadira de càmping. Just al davant, una parella – ella catalana i ell argentí – que se’n va de viatge de nuvis diumenge. “Arribareu a la nit de noces sense forces”, els feien broma. Un grupet de dones ucraïneses estaven indignades, tot i que agraïen que a la feina no els haguessin posat traves per faltar – hi dos dies: “És molt trist que ens veiem en aquesta situació. Dormint amb cartrons. Pago cada mes 160 euros de Seguretat Social i he de fer 48 hores de cua”. Quan la conversa es començava a encendre massa, les companyes li treien el tema del seu nou nét i li brillaven els ulls: “Ho faig per poder – lo veure. I el veuré”. Una mica més enllà, Pedro, un equatorià, es mostrava disposat a defensar el lloc amb la seva vida: “He estat tres dies a la guerra sense menjar ni dormir. Ho puc suportar”.

Cada nit, en Josep i la Cinthya, ell català i ella mexicana, recullen firmes per denunciar les “condicions humiliants” que pateixen els estrangers i presentar una queixa. Els que també es queixen cada nit són els veïns que aquests dies han de suportar 300 persones fent vida sota la seva finestra. “Una penitència massa dura per poder anar de vacances”, reflexiona en Josep.

Texto en la fuente original
(Puede haber caducado)