Fa un cert temps, Rosario Palomino estava fent cua en una botifarrada al barri del Clot. Allà va observar, atònita, com la persona que servia l’àpat només va recórrer al castellà quan era el seu torn, en observar els trets molt característics de l’Amèrica del Sud de la Rosario. Va sentir com algú esmenava la repartidora de vianda: “No li canviïs la llengua.” Aquesta va ser la inspiració i el principi d’un moviment, batejat com No em canviïs la llengua, que ja s’ha popularitzat dins la societat catalana, però que encara té molta feina a fer. El primer repte: continuar incorporant persones que s’adrecin en català, com a primera opció, als nouvinguts.

I és que les persones immigrants topen sovint amb els prejudicis de molts catalanoparlants, que se’ls adrecen en castellà sense aturar – se a preguntar – los ni tan sols si parlen el català o, si més no, si l’entenen per poder mantenir un diàleg bilingüe. La renúncia al català acostuma a imperar des del primer segon. Per mirar de fer front a aquesta situació recurrent, la Rosario va reclutar quatre voluntaris de prestigi i, així, va crear un grup promotor que, a més d’aquesta psicòloga nascuda al Perú, inclou l’escriptor Matthew Tree, els actors Carme Sansa i Toni Albà, i el periodista Aleix Renyé. Els reunim a Barcelona, amb l’absència d’Albà per motius laborals.

Un cop la Rosario ha rememorat els inicis del moviment, Carme Sansa explica que ella, al llarg de la vida, ha triat d’entrada el català per interactuar. Recupera algunes anècdotes viscudes: “He arribat a demanar «vi negre» i el cambrer m’ha portat vinagre, i he comprovat sovint com gent propera canviava la llengua de manera inconscient, com un dia que vaig agafar un taxi amb una amiga.” “Llévenos a…”, va demanar l’acompanyant. “Per què li parles en castellà?” “Perquè no sembla d’aquí.”

Ni aquesta cèlebre actriu ni els seus companys de viatge inclusiu es rendeixen fàcilment, sobretot perquè creuen que fent molta pedagogia es poden assolir canvis importants. Tots quatre pensen que el salt al castellà “es fa amb bona fe, pensant que ajudes l’altre”. Matthew Tree, que ja fa molts anys que també escriu en català, ho ha patit a la seva pròpia pell, malgrat que té prou domini del català per tenir – lo incorporat a la seva obra. “Milers de persones nouvingudes –diu– han fet l’esforç d’aprendre català i els autòctons els ho agraeixen parlant castellà.” A Banyoles, on viu, hi ha “estudiants de pell negra nascuts a Catalunya, ara universitaris, que estan fins al capdamunt de trobar – se amb aquesta situació, i professors de l’escola d’adults que estan cansats que el seu esforç sigui en va”, explica.

Aleix Renyé va fugir l’any 1981 a la Catalunya del Nord com a refugiat polític. No té DNI espanyol. Quan algú comprova que té NIE o passaport francès, el català no és mai la seva primera opció. Abans que la Rosario contactés amb ell via Twitter, ja li bullia la sang observant el problema del canvi d’idioma. També l’ofenen els comentaris que llegeix a les xarxes en què es culpen els immigrants de tots els mals de la llengua. “Molts dels que es queixen després van al bar i demanen «un café con leche». El que hem d’aconseguir és que el català sigui una llengua útil per als nouvinguts”, sosté Renyé.