Hi ha pel·lícules que, conservant – se en els marges o el subsòl del llegat cinematogràfic, t’arriben un dia fent – te sentir que estaves destinada a rebre – les. Pot ser un regal de l’atzar, com ho és que les trobis buscant una altra cosa. Sovint, però, has d’agrair que algú te les descobreixi o que les faci visibles amb la voluntat de donar a conèixer tresors amagats. Aquesta és una de les voluntats dels organitzadors del Festival de Cinema Jueu, que, en la present edició, ha programat Bruxelles – Transit, que he sentit de manera fulgurant com una d’aquestes pel·lícules. Vaig veure – la fa dos dies al cinema Truffaut, de Girona, i s’exhibirà el 19 i el 21 vinents a la seu de la Filmoteca a Barcelona.

Bruxelles – Transit, del 1980, és l’únic llargmetratge de Samy Szilingerbaum, mort sis anys després a causa de la sida. El director hi fa present la història dels seus pares, jueus polonesos arribats a Brussel·les el 1947, poc després que el nazisme exterminés quasi tota la seva família i tantes altres. Tanmateix, gairebé no hi ha cap referència a l’Holocaust i, en canvi, s’hi traça l’experiència de l’emigrant: la solitud, la dificultat de comunicació lingüística, l’angoixa dels sensepapers, les jornades de treball interminables, la nostàlgia reprimida, els recels dels nadius. Amb unes imatges evocatives en blanc i negre, que primer mostren vies de tren i estacions, la història és relatada en ídix (aquesta llengua quasi exterminada) per la mare de Szilingerbaum. Sembla com si el fill arranqués les paraules (la memòria) a la mare: el dolor de recordar. Vaig veure el film el dia que hauria fet cent anys el meu pare, al qual a vegades arrancava records. Ho enyoro.