E l diplomàtic Sesén Florensa (nascut a Valls l’any 1950) és des del març passat director general de l’Iemed, una institució ja veterana en el procés d’acostament (a vegades descobriment) entre Europa i els països del sud de la Mediterrània, i que ara s’ha concentrat a ser influent per als qui prenen les decisions polítiques a Brussel·les. Llicenciat en ciències econòmiques i dret i amb una àmplia experiència en les relacions exteriors (ha estat, entre d’altres càrrecs, ambaixador espanyol a Tunísia i cònsol general a Berlín), Florensa reflexiona sobre el procés d’integració euromediterrani vuit mesos després de la cimera de Barcelona i quan Rabat acull la cimera ministerial euroafricana d’immigració i desenvolupament.
La diplomàcia europea torna a focalitzar l’atenció en el Pròxim Orient, amb la crisi pel segrest del soldat israelià Gilad Shalit a la franja de Gaza, i amb el dossier nuclear iranià encara calent. Quina és la situació del procés euromediterrani vuit mesos després de la cita catalana?
La reunió de Barcelona va ser profitosa. Es va aprovar tot el pla de treball que s’havia preparat. Des d’un punt de vista mediàtic, és clar que la trobada va perdre lluentor per la manca d’assistència de dirigents al més alt nivell de països del sud de la Mediterrània. Un dels aspectes clau de la cimera era implicar tota la UE en el futur mediterrani. Això s’ha aconseguit. L’altre gran objectiu era convèncer els països del sud que cal portar a terme tot un seguit de reformes perquè, a través de l’associació amb la UE, es pugui impulsar un desenvolupament regional. D’una banda, això implica obrir el mercat europeu a les exportacions d’aquests països. Però aquesta liberalització també posa en un primer pla el governament. Implica, per això, fer unes reformes modernitzadores de les seves institucions i deixar enrere formes tradicionals que han funcionat fins ara. Això no és fàcil. A ningú agrada que li retreguin coses. Algunes absències de Barcelona s’han d’entendre en aquest sentit.
Però com està actualment el procés?
Estem en un moment important. Hi ha la renovació del compromís de Barcelona i la transformació de la política europea cap al Mediterrani, que se situa en una nova etapa, inclosa dins la “política de veïnatge”. La política mediterrània té entitat pròpia però es dota d’instruments comuns amb la política cap a l’Est. Oferim als països del Sud, a través de l’associació amb la UE, no només la creació d’una zona de lliure canvi de productes industrials per al 2010 o línies d’ajudes Meda per donar suport a assistències tècniques per modernitzar les seves institucions, sinó que els diem: “Incorporeu – vos al mercat interior europeu”. En el futur hem d’estendre la zona de lliure canvi als productes agraris i serveis.
De tota manera, als mitjans de comunicació se’n parla poc, de tot això. Per què?
Hi ha coses que salten a la primera plana dels diaris d’Occident i d’altres que no. Quan hi ha alguna cosa que no va prou bé, com la no assistència de dirigents del Magrib a Barcelona, surt a les portades. En canvi, si s’aprova un pla molt important de reformes de la formació professional a Tunísia, no apareix destacat en cap rotatiu europeu. I com aquest cas n’hi ha molts cada dia. Se’n parla poc. Però sí que s’han fet coses, s’ha avançat. El Marroc i Tunísia han anat acomplint els calendaris d’obertura i integració comercial de productes industrials amb la UE i arribaran a tenir la construcció de la seva zona de lliure canvi abans del previst, l’any 2008. Ara bé, és obvi que cal seguir treballant i avançar encara més.
El conflicte, sempre calent, del Pròxim Orient és un obstacle per al procés euromediterrani? És evident que els conflictes són un entrebanc en un procés d’integració. Però al mateix temps el procés euromediterrani és tan fort que és l’únic àmbit on estan junts israelians i palestins. En tot el que afecti aquest àmbit, encara que es tracti només d’un seminari d’experts, israelians i palestins hi són. Això no vol dir que el conflicte no hi repercuteixi. Té molta incidència i provoca molts problemes. A la regió hi ha un altre conflicte, el del Sàhara, que bloqueja també moltes coses. Per exemple, la construcció del Magrib, sense la qual és molt difícil el progrés a l’àrea. Aquest és un fet amb el qual hem de treballar i que cal resoldre.