Tant que semblava que el món postpandèmia teixiria una societat més justa i més respectuosa i ja hi podem apuntar una clamorosa decepció: fins aquest mes de juliol l’Observatori contra l’Homofòbia ha detectat a Catalunya un increment del 40% d’incidències al col·lectiu LGTBI . Un diagnòstic que s’afegeix a una altra alerta, aquesta del Ministeri de l’Interior: en l’àmbit estatal han augmentat un 10% els anomenats delictes d’odi, que inclouen les motivacions racistes, ideològiques i d’orientació sexual. Les agressions contra els homosexuals es van repetint al nostre entorn de manera tan mimètica com incomprensible i no seria just que la gravetat dels casos quedés sepultada per les igualment inadmissibles dades sobre la violència de gènere. O potser tot plegat succeeix de manera no tan incomprensible perquè hi ha almenys tres raons objectives que estan alimentat la violència. En primer lloc, els missatges d’odi han trobat un cau confortable a les xarxes socials. En segon lloc, el mateix odi ha obtingut ressò polític d’ençà que la ultradreta ha aconseguit representació parlamentària. I, finalment, l’educació ha punxat les rodes, tant pel que fa a l’àmbit escolar com pel que fa a l’àmbit familiar. En aquest sentit, mestres i progenitors s’han de plantejar quina mena d’homínids surten de les seves aules i de les seves llars, que troben divertit acarnissar – se amb els homosexuals i després exhibir – ne la gravació feta amb el mòbil. És el pòsit que ha deixat un passat que imaginàvem del tot enrere, quan el rodanxó de la classe era objecte de burles, quan enviar gola avall una copa de conyac abans de conduir era senyal de bona salut o quan resoldre les diferències a bufetades era cosa d’homes. Aquí hi té feina la justícia, però també nosaltres, els adults en general, que davant una brutal pallissa al carrer no ens en podem mantenir al marge perquè són mainada. I que tampoc hauríem de conservar al nostre catàleg de suposats insults expressions que normalitzen l’estigmatització.