E l professor Iftikhar Malik és especialista en història d’Àsia i l’Islam contemporani. Malik, que combina la seva activitat acadèmica a les universitats d’Oxford i Bath Spa, és autor de llibres com Crescent between Cross and Star: Muslims and the West after 9/11 (La mitja lluna entre la creu i l’estrella: els musulmans i Occident després de l’11 – S), que es publicarà en les pròximes setmanes. El professor britànic, convidat a Barcelona per Casa Àsia, reflexiona un any després dels atemptats del 7 – J sobre aquests tràgics esdeveniments.
Quina és la percepció de la comunitat musulmana al Regne Unit un any després dels atacs del 7 – J a Londres?
La percepció és positiva. Els musulmans britànics se senten també com a casa, malgrat que hi hagi grups petits i sorollosos a les dues parts que continuen fomentant les tensions. El Partit Nacional Britànic, que propugna l’odi cap a la immigració i el menyspreu cap a la UE, considera els musulmans com els “altres” i els presenta com una amenaça. Els atacs del 7 – J van proporcionar a aquests grups racistes un estímul. Al mateix temps hi ha diaris que són autèntics òrgans xenòfobs. La imatge d’un Islam presentat com a ideologia violenta de la jihad (guerra santa) i d’una comunitat musulmana vista com un “enemic interior” apareix diàriament a molts tabloides. És injust centrar – se només en aquests elements hostils i alarmistes. Una àmplia majoria de britànics van veure les causes del 7 – J en la controvertida invasió de l’Iraq per part de Blair, que va anar de la mà de Bush.
L’amenaça terrorista ha portat els governs occidentals a restringir drets i a usar la força policial. ¿Creu que és una bona estratègia? Cal més diàleg?
Tenint en compte que els governs i la policia tenen el mandat de garantir la seguretat pública, hem d’anar més enllà de veure els temes actuals només com una qüestió de llei i ordre. Això és un error. D’altra banda, veure la marginació o el radicalisme polític simplement com un tema econòmic o cultural no ajuda mentre no es tingui en compte la causa principal – les polítiques exteriors i l’intervencionisme a les zones musulmanes – , que continuen alimentant la impotència de les comunitats musulmanes arreu. Més de 90.000 musulmans estan en presons arreu del món des de l’11 – S, les llibertats civils en moltes societats s’han vist compromeses, les feines i els visats no són fàcils d’obtenir, i una continua demonització dels musulmans encara es produeix en llocs on són ciutadans i no únicament immigrants o visitants. El raid policial del juny a Forest Gate, un barri de Londres habitat per musulmans asiàtics, no ajuden gaire especialment si, com en aquest cas, es manifesta com un error d’informació i una acció injustificada.
Vostè ha analitzat l’Islam europeu. Com el definiria? ¿Pensa que a Europa encara es veuen els musulmans com a potencials terroristes?
L’Islam polític és un terme millor i més apropiat que islamisme, terrorisme o totalitarisme islàmic. L’Islam és polític – com altres ideologies – i és vist per un ampli sector com a guaridor, socialitzador i mobilitzador polític, que promet una utopia perduda per a una multitud de gent desfavorida. L’Islam és presentat no només com una fe sinó com un complex sistema alternatiu a una malaltia global. Al Caixmir, Palestina, Txetxènia, l’Afganistan, l’Iraq, l’Islam polític s’ofereix com una ideologia d’alliberament i, per aquesta raó, compta amb la jihad. A les comunitats musulmanes occidentals, l’Islam polític no és jihadista. Pels valors democràtics i les institucions que hi ha a Occident, els esforços dels musulmans busquen aconseguir més reconeixement i igualtat.
Com s’ha de combatre el radicalisme?
Hem de tenir ben clares dues idees: els musulmans que viuen a Europa són igual que qualsevol altre europeu i la seva religió no els impedeix ser plenament lleials a la seva terra. La política exterior dels governs cap a àrees musulmanes, que sovint posa en relleu un tracte desigual, discrecionalitat i invasions i ocupacions devastadores, amenaça de crear més ressentiments. Gestionar aquesta ira i arribar a les comunitats sense denigració i amb condescendència és la millor estratègia.
El model multicultural ha fallat?
Després del 7 – J, molts van culpar el multiculturalisme. Per alguns, en el nom del multiculturalisme britànic s’han minimitzat les tensions en una societat plural on una societat majoritàriament blanca s’ha vist confrontada a noves realitats i a un gran canvi. Per a d’altres, l’acció terrorista va donar una oportunitat per llançar atacs contra els immigrants. El multiculturalisme no ha de ser vist com un element que ofereix un model d’identitat britànic, que és necessari redefinir. Oficialment, França no accepta el multiculturalisme com a identitat nacional i aposta per l’assimilació, sense tenir en compte la diversitat ètnica i cultural, una estratègia que em sembla dogmàtica i inadequada. Al Regne Unit, la gran majoria de les classes mitjanes, professionals i integrades, gairebé no apareixen als noticiaris.
Veu el perill d’islamofòbia a Europa?
S’ha tornat a parlar d’islamofòbia des dels atacs terroristes de l’11 – S i el 7 – J. S’ha evocat l’Europa dels anys 30 del segle passat. Alguns intel·lectuals islàmics han parlat d’Holocaust i els pogroms. Cal ser prudent i treballar a consciència per la integració. La situació no em sembla tan dramàtica, però tampoc tan plàcida.