El dimecres 16 de desembre van acabar les classes a tres quarts de dotze. Estaven il·lusionades per anar al mercat i, després d’un trimestre dur i profitós, es mostraven orgulloses d’haver trencat els motlles que les lligava a una part de Banyoles i saltar – se la barrera imaginària que les condemnava pel sol fet de ser immigrants. La majoria eren sarakules, però també n’hi havia de magribines i d’altres de l’Àfrica occidental. A totes les uneix la voluntat d’aprendre i conviure en una societat que massa cops les oblida com si no formessin part del teixit ciutadà. “Fa catorze anys –assegura Dialla Diarra, nascuda en un poblet a tocar Bamako, la capital del Mali–, quan van arribar moltes persones subsaharianes, ens vam adonar que sense el permís dels marits les dones no sortien al carrer i vam decidir crear l’associació Legki Yakaru (que significa ‘dones d’avui’ en sarakule), que tenia l’objectiu de millorar la condició de les nouvingudes i d’empoderar – les.” La Dialla, que és a casa nostra des de l’any 1993 i es va quedar vídua molt jove, va entendre que perquè les dones subsaharianes tinguessin visibilitat havien de trencar el cercle que les condemnava a quedar – se a casa, cuinar, parir i tenir cura del matrimoni. “Totes érem africanes –assegura la Dialla–, però érem de països i ètnies diferents i parlàvem diverses llengües. El primer que vam fer va ser ensenyar – los català i castellà.” Carme Isern, que és una de les catorze persones voluntàries que treballen en el projecte, explica que el local situat al centre de la ciutat –al carrer Muralla, és l’antic casal independentista– és fonamental perquè surtin de casa, trenquin els límits físics del barri de baix, o sigui la Farga i el carrer Girona, i s’apuntin a classes en què, a part de la llengua, aprenen a desenvolupar – se en la societat d’acollida. “M’hi vaig apuntar –assegura Isern– per ajudar en les classes de reforç dels nens, però també treballem per a l’educació de les mares.” Explica el cas de la Sira, que mai havia anat a l’escola i li va dir que volia aprendre, però que no coneixia les lletres. “Quan vaig arribar –diu la Dialla–, jo tampoc sabia llegir i vaig estar quatre anys a l’escola d’adults. Ara, el que fem són uns fulls en què hi ha totes les lletres i també dibuixos amb objectes quotidians, des de jaquetes a plats, perquè tant coneguin la fonètica com el nom dels objectes. Quan, després de moltes sessions, comencen a llegir, sents molta alegria; saps que han fet un pas endavant en la seva vida, han trencat la barrera comunicativa que tenen amb la ciutat: perden la vergonya, guanyen autoestima i confiança, i això els permet des d’anar a comprar soles fins a accedir a un lloc de treball.” La formació integral de les mares passa per coses que van des de canviar la forma de vestir –per exemple, fer – los veure que a l’hivern es molt més pràctic portar mitjons i sabates que xancletes– a adoptar nous hàbits de convivència.“Han arribat del seus països sense conèixer res del que els envolta –diu Isern–. En certa manera, estan aïllades. Cal trencar aquesta condició. És el que fem nosaltres. Et trobes que quan els dones la mà són obertes i molt alegres, que tenen uns valors de què nosaltres hem d’aprendre, i n’hi ha uns altres que elles han d’aprendre de nosaltres. Hi ha d’haver intercanvi, però mai no se’ls ha de treure la seva personalitat.”

El més paradigmàtic del cas és que tot va començar quan algunes mares van buscar l’ajuda de l’entitat perquè veien que els seus fills no se’n sortien a l’escola. Com va declarar la Dialla en una entrevista que li va fer Sonia Cervià:“Vam crear el projecte La meva educació perquè venien moltes mares angoixades dient que els seus fills havien suspès alguna assignatura i no sabien com ajudar – los. El projecte funciona amb voluntariat i ha anat creixent. Ara, amb les mares que acompanyen les criatures a les classes ens trobem i fem converses de català, però també sortides i expressió corporal. Això és important perquè hem pogut connectar la dona marroquina, la subsahariana i la catalana.”Legki Yakaru treballa dia a dia, sap que els petits canvis són fonamentals per fer avançar les societats.