El 1991, en ple auge del neoliberalisme més desenfrenat, un gran teòric social, Albert O. Hirschman, publicà el llibre The Rethoric of Reaction. Fou traduït al castellà tot seguit, pel Fondo de Cultura Económica de Mèxic, amb un títol una mica més suau: Retóricas de la ingransigencia. Per cert que el va traduir, magníficament, Tomás Segovia, un gran poeta amb arrels valencianes… El llibre és erudit però accessible, absolutament pertinent, subtil i alhora contundent. Una lectura profitosa. Passa revista a les successives onades reaccionàries contra el progrés de la llibertat i la democràcia, al llarg de dos-cents anys. La primera s’oposava a la igualtat davant la llei i els drets civils de ciutadania. La segona es va oposar al sufragi universal. La tercera, la que era actual llavors, s’enfrontava a l’Estat de Benestar amb l’objectiu de desfer-lo, flexibilitzar-lo i “reformar-lo”. La crítica reaccionària apuntava a les polítiques socials i a les mesures adreçades a pal·liar l’enorme desigualtat i la misèria social que acompanya el capitalisme sense regles. La retòrica reaccionària desplegada en tots els casos i sempre es basa, segons Hirschman, en la declinació de tres idees: la perversitat, la futilitat i el risc. Les reformes socials i polítiques tindrien sempre efectes perversos, serien inútils perquè mai aconseguirien el que es proposaven i, finalment, posen en risc coses molt importants, essencials. Eren un veritable perill…

Qualsevol podia reconèixer aquestes tesis en la retòrica reaccionària desplegada en el moment d’auge del neoliberalisme més extrem. Es tractava de justificar un experiment social que va fer veritables estralls. A hores d’ara, en un temps en què la pandèmia ha esperonat el consens en pro d’un Estat social fort, de la sanitat pública, de les reformes socials contra la precarietat i la desigualtat, la cosa presenta algun matís important i, segons com, perillós i desestabilitzador.

Perquè la dreta que s’havia identificat sense reserves amb el neoliberalisme extrem (sense anar més lluny, a Isabel Bonig li agradava que li digueren “la Thatcher de la Vall d’Uixó”) ara es troba òrfena d’idees. De vegades al·lega de manera irrisòria, cas del còmic Toni Cantó, que la recuperació de la sanitat privatitzada seria “ideològica”, com si les privatitzacions foren producte de la ciència, empírica o infusa, vés a saber, com apuntava críticament en un article recent Adolf Beltran.

Ara bé, aquesta orfenesa d’idees, sumada a l’ambient rescalfat de Madrid, on es concentren les factories productores d’ideologia i argumentari de la dreta, presenta perills greus. Perquè l’extrema dreta, escassament liberal, nul·lament democràtica, té el camp lliure. I ja sabem què proposa: retòrica anti-immigració, nacionalisme espanyolista castellanocèntric, i una estranya versió selectiva i racista de les polítiques socials, basada en l’exclusió. Podria ser estatista i pro-autarquia, però en la conjuntura actual no toca. També podria exalçar la “civilització cristiana”, i tot arribarà. Manté en general l’ultraliberalisme econòmic, combinat amb l’excitació dels ressentiments. És una barreja lamentable, però troba eco en dos extrems de l’escala social. Als barris benestants i en alguns sectors socials en davallada i desorientats. Res que no siga ben conegut pels historiadors que han analitzat el sorgiment del feixisme als anys 20 i 30, sobretot als anys 30 durant la Gran Depressió arran de la crisi de 1929.

Hi ha ideòlegs pretesament liberals com Lorenzo Bernaldo de Quirós que exemplifiquen el grau d’embolic mental a què arriben alguns cercles orfes d’idees fortament democràtiques, encara que siguen de centre-dreta. Aquest senyor, en un article recent a La Vanguardia de ressonàncies inquietants (“No es eso, no es eso”), parla. en referència al govern actual, de “projecte d’enginyeria social gegantí” adreçat a la “recreació d’una estructura de la societat preliberal”, de “dissolució de l’individu en el col·lectiu”, de “dependents-col·laboradors del poder”. Té paràgrafs antològics, com aquest: “Es pretén instaurar una espècie de censura fàctica en uns casos, legal en altres, que amenaça d’arraconar en un gueto els dissidents del que és políticament correcte”. Enllaça ací amb un manifest recent que bàsicament denunciava que hi ha dissidents del “pensament únic” neoliberal/neoconservador que continuen existint, serà possible?, i no s’han retractat dels seus grans errors…

Però el context espanyol, i específicament madrileny, sovint tan insensat, pesa molt. El buit d’idees democràtiques fortes en el sector de centre-dreta, que necessàriament hauria d’incloure un compromís antifeixista i antifranquista, és font d’amenaces considerables. Si un auto-considerat liberal com Lorenzo Bernaldo de Quirós parla de “guerra civil freda”, d’”intent de reescriure o reinterpretar el passat en clau partidista” i “transformar en delicte les interpretacions contràries a les dictades pel Govern”, en referència a la Llei de Memòria Democràtica, si denuncia amb paraules greus qualsevol intent d’ajustar l’statu quo del Poder Judicial a la realitat actual, i matisar l’aclaparador domini de la dreta en aquest estament, si se suma a la instrumentalització reaccionària de la institució monàrquica, anem molt malament.

Sols li faltava la invocació d’una “Tercera Espanya”. Aquest home i els cercles en els quals es mou tradueixen malament l’experiència històrica. Li ronden els fantasmes. Alguns viuen el Govern de Pedro Sánchez, la coalició PSOE-Unides Podem, i els seus suports parlamentaris, com si fos el Govern del Front Popular de l’any 1936. Invocacions absurdes i fora de la realitat? Molts trobem que sí, que són una barbaritat, a més d’insensates i perilloses, però convé estar alerta perquè de vegades la realitat es crea. De tant invocar fantasmes és possible que un dia es presenten. I produirien espant…