Són les terrasses pastera. Quan pensam en una terrassa, ens imaginam un lloc agradable, assolellat al migdia i a prop de la lluna durant la nit. En alguna ocasió, he parlat de les terrasses com un element clau del paisatge urbà. Des de la seva alçada, pots contemplar un entorn d’antenes, de núvols i roba estesa, d’altres terrasses que són com petites parcel·les on respirar. En una novel.la meva, Orient, Occident, vaig explicar que els dos protagonistes feien l’amor en una terrassa, a frec de núvols.

En els darrers temps, hi ha hagut un augment de les anomenades terrasses pastera, que abunden sobretot a zones com la Barceloneta. Les pasteres ens fan pensar en un vaixell de joguina a la intempèrie. Hi ha pasteres enmig de la mar. Ara n’hi ha també enmig de la ciutat.

Són terrasses de fàcil accés, que solen trobar – se en condicions precàries. S’hi acumulen les deixalles, la brutícia a terra. No hi ha un sostre on refugiar – se, on cercar l’aixopluc de les ventades o la pluja d’aquesta primavera, a vegades poc amable. Adormir – se mirant el cel pot semblar – nos magnífic. Pot ser – ho en una nit d’estiu, quan ens escapam a un lloc idíl·lic, amb el desig de fugir de la rutina. Adormir – se mirant el cel perquè no tenim on anar augmenta la sensació de solitud.

No fa gaires dies, van trobar un home mort en una terrassa de la Barceloneta. Tenia vint – i – set anys i era d’origen algerià. El cadàver no presentava signes de violència. Potser va morir – se de fred o de pena. Tal vegada es va deixar anar, com ens abandonam quan les coses són massa difícils. Els veïns van avisar la policia. Van trobar – lo damunt un dels matalassos on diferents immigrants descansaven, de dia o de nit. Feia setmanes que l’associació de veïns havia denunciat la situació: a distintes hores del dia, entre tres i cinc persones feien torns per dormir en aquell lloc. Una terrassa pastera, un lloc trist.