Les eleccions europees de diumenge passat tenen una lectura rellevant en clau catalana, en primer lloc, perquè el vot netament independentista no només no baixa, sinó que s’ha situat més a tocar que mai del 50%. En segon lloc, perquè la clara victòria de Carles Puigdemont a Catalunya en un context de retrocés de JxCat i de victòria d’ERC a les generals i a les municipals avala significativament el lideratge independentista del president a l’exili i també la seva estratègia d’oposició i denúncia de l’Estat espanyol. I, en tercer lloc, pel missatge potentíssim a Europa que suposa l’elecció com a eurodiputats de dos exiliats (Puigdemont i Comín) i un pres polític (Junqueras).

La sobreexposició que aquest fet suposarà per a l’Estat és un dels elements destacats en clau espanyola, perquè el nou escenari és profundament incòmode per a Espanya i, segons com pretengui gestionar – lo legalment, el que considera un afer intern esdevindrà inevitablement un afer europeu. Més enllà d’això, el PSOE ha sortit reforçat d’aquesta segona volta de les generals del 28 – A, mentre que el PP ha salvat els mobles com a primer partit de l’oposició.

La clau europea té elements diversos més enllà de la nova victòria del grup Popular, la pèrdua de vot del bipartidisme tradicional i el notable creixement de liberals, ultradreta i verds. És d’esperar que aquests últims juguin un paper important en l’accent de la política mediambiental, però sobretot és necessari que les victòries de Farage al Regne Unit, Salvini a Itàlia o Le Pen a França facin reaccionar la UE en qüestions com la creixent desigualtat, la protecció social o la política d’immigració per combatre el populisme euroescèptic i xenòfob.