La situació provocada per l’allau de pasteres a les illes Canàries és tan o més preocupant que la que es va crear l’any passat a les tanques de Ceuta i Melilla, encara que no sigui tan espectacular. Després de la crisi del cap de setmana passat, el govern central va decidir ahir posar fil a l’agulla i tornar a demanar a la Unió Europea ajuts per frenar aquesta allau d’immigrant il·legals transportats per les màfies, que posen en perill la vida dels que busquen un futur que no troben als seus països d’origen. De fet, aquesta crisi és una conseqüència indesitjada de les solucions que es van posar en marxa ara fa un any. L’arribada d’ajuts europeus va facilitar la complicitat de les autoritats marroquines contra les màfies que actuaven en el seu territori. I d’aquesta manera el problema s’ha traslladat uns centenars de quilòmetres al sud, a les platges de Mauritània. El canvi del punt de sortida ha alterat també el punt d’arribada, que s’ha traslladat de les costes andaluses a les illes Canàries, on els serveis socials han quedat literalment desbordats.

El govern espanyol fa bé de considerar que aquest és un problema europeu, com van fer els governs d’Aznar en el seu moment, tot i que ara el PP faci una crítica desproporcionada des de l’oposició. Però tothom sap que mentre no hi hagi una reacció contundent de l’opinió pública, la burocràcia de Brussel·les s’ho prendrà amb la parsimònia habitual de la burocràcia comunitària. Mentre Europa no actuï, caldria trobar alguna solució transitòria que sigui una mica més racional que facturar els immigrants a la Península perquè es busquin la vida i caiguin en mans d’altres desaprensius com els que els van ajudar a fer aquesta travessia d’alt risc.

D’altra banda, el govern també ha volgut presentar el pla Àfrica com una resposta a l’allau de la immigració il·legal. Però fa tota la sensació que es volen barrejar naps amb cols. Millorar la xarxa de representacions diplomàtiques als països originaris dels ocupants de les pasteres és una solució a molt llarg termini i que té una relació només indirecta amb el problema. Segur que calia aquest pla d’inversions, però vincular – lo a aquesta crisi fa un cert tuf de demagògia. Quan les noves ambaixades estiguin en marxa serà més fàcil promoure acords de repatriació amb aquests països, però mentrestant també es podia haver recuperat una vella idea europea de donar – se suport en la política exterior en determinats casos. Hauria estat més ràpid, més eficaç i més barat, per exemple, pactar amb els Estats de la UE que tenen una llarga experiència diplomàtica a l’Àfrica.

Una vegada més es demostra que la política d’immigració sempre va per darrere dels problemes i que cap govern sembla capaç de fer accions preventives. Per manca de voluntat política o per manca de suport de l’opinió pública quan els problemes no semblen ni greus ni urgents. Frenar l’allau que arriba de Mauritània amb les solucions proposades pel govern central serà llarg i complicat i tal vegada d’aquí a un any simplement el que s’haurà aconseguit es tornar a desplaçar uns quants quilòmetres el problema sense haver – lo eradicat. Perquè la solució passa perquè el conjunt de la UE entengui que cal alguna mena de pla global per a l’Àfrica, que sigui polític, econòmic i policial.