La Biennal de Venècia mira l’art del present amb ulleres del passat. Part de la mostra s’organitza en pavellons estatals que es van començar a construir fa més de cent anys. Si bé és cert que s’han fet alguns intents per sortir d’aquest encotillament identitari (simplistes, com ara pavellons que s’han intercanviat nacionalitats), al final tothom escombra cap a casa, és a dir, cap als seus. I la casa de tots no és enlloc. Sí, aquest any sí que hi és: al pavelló de l’Uruguai, amb el projecte de La casa empática de l’artista Yamandú Canosa.

Nascut a Montevideo el 1954, Canosa va venir a viure a Barcelona quan tenia 20 anys. Aquí és on ha fet la seva vida i la seva carrera artística, sense desvincular – se mai, però, del seu país d’origen, on és conegut i reconegut. L’Uruguai, amb pavelló propi als Giardini de la ciutat dels canals, petit i bufó, sense la insolència arquitectònica d’alguns dels seus poderosos pavellons veïns, ha escollit aquest any per primera vegada el seu representant a través d’un concurs públic.

Canosa s’hi va presentar amb un equip de comissaris híbrid, format pel català David Armengol i la uruguaiana Patricia Bentancur; l’apropiat, va veure ell, per engendrar el que pretenia fer al pavelló: una declaració d’amor al mestissatge i a la porositat cultural. “La condició migrant del ser humà ve de la nit dels temps”, clama davant d’una de les obres que habiten la seva hospitalària llar veneciana: es diu Inestable EU i és un mapa d’una Europa que cau a trossos.

Durant el procés de gestació de la proposta, artista i comissaris es van adonar que l’entrada del pavelló de l’Uruguai està orientada al sud i que al nord hi ha la porta d’emergència, que acostuma a fer més nosa que altra cosa per als muntatges expositius. Era una excel·lent metàfora per convertir l’edifici en un paisatge total imaginari sense fronteres. O, com ells prefereixen dir – ho, en “la casa de les fronteres trencades”. La porta d’emergència, folrada amb un mural que representa un mur, està entreoberta.

A l’est hi ha Barcelona. En aquesta paret hi llueix una peça que Canosa va fer per a la Capella, Ciudad iceberg, un skyline dibuixat que agermana edificis emblemàtics de tot el món amb alguna petita llicència personal, com ara la casa on va néixer el seu pare. La línia de l’horitzó és un dels codis recurrents en el seu treball. Hi té una connexió molt emocional, es podria dir que gairebé física. “A l’Uruguai, un país pla, l’horitzó és completament net. I enlluerna.” Les postes de sol són, diu, “úniques”. Els uruguaians tenen molta afició per veure – les. En fan un esdeveniment popular i en el moment culminant, quan l’astre està a punt de ser derrotat en aquesta divisòria infinita, aplaudeixen.

Després en comença un altre, d’espectacle molt seguit, el dels cels estrellats. Un fragment s’ha desplaçat al sostre del pavelló de la Biennal, concretament la preciosa constel·lació d’Orió, que té una particularitat: es veu pràcticament igual als dos hemisferis. “Hem desbordat els espais expositius del pavelló”, explica Armengol. De manera que l’art no ha quedat reclòs a les parets. El sostre, però també el terra i la façana allotgen un art de signe divers impregnat de sentit poètic: pintura (inclosa, com s’ha dit, la mural), dibuix, objecte, fotografia…

La casa que proposa el pavelló de l’Uruguai és una invitació a creure en l’art com “una necessitat de supervivència”, exclama l’artista. Un lloc “inclusiu i empàtic”, que falta li fa a l’antiquada Biennal de les nacions hermètiques.