A pocs quilòmetres del territori europeu hi ha un lloc on la vida humana no té cap valor. Està ple de camps de concentració en els quals les persones malviuen amuntegades com animals enmig dels seus excrements, els nens es moren de gana, les dones són violades i els homes, torturats fins que moren dessagnats. Aquest infern és a Líbia, i és d’on fugien els 177 immigrants que, rescatats per la nau Diciotti, l’agost passat, el govern italià va deixar deu dies sota el sol, sense medicaments ni pràcticament menjar. Al mig del mar, sense permís per atracar.

Per aquell episodi, un tribunal de Catània volia jutjar Matteo Salvini, ministre de l’Interior i viceprimer ministre, acusat de segrest de persona agreujat per abús de poder. Els seus socis de govern, el Moviment 5 Estrelles (M5E), van donar suport en tot moment a la decisió de Salvini d’impedir que els refugiats desembarquessin. De fet, el ministre de Transports, el grillino Danilo Toninelli, que té la competència dels ports, rivalitza amb el leghista per atribuir – se la medalla d’haver – se mantingut “ferm davant la pressió internacional”.

Ahir, el Senat italià va decidir –amb els vots de l’extrema dreta, la dreta i el M5E– permetre que Salvini s’empari en la immunitat parlamentària per evitar d’anar a judici. El discurs que va fer el líder ultradretà al Senat no semblava propi d’algú que demanava escapolir – se d’afrontar la justícia. “Per Itàlia i pels meus fills no tinc i no tindré mai por, per ells treballo i estic disposat a tot!”, va dir. I en una demostració del seu recent ultranacionalisme italià, el líder de la formació xenòfoba va exclamar: “Dedico la meva vida a aquest esplèndid país!”. També va agrair el suport que li donen els seus socis de govern, que estan passant un mal moment. Ahir el president de la junta municipal de Roma, grillino, va ser arrestat per corrupció. Els interessa no buscar – se problemes.