No hi ha retorn. “Al Marroc, no hi ha feina i la vida és molt dura.” Com Mohamed Jarraoui, la resta de companys que conviuen amb ell al centre d’acollida tenen clar que ha valgut la pena arriscar – se per marxar i buscar – se la vida a Europa, encara que ho hagin de fer sols i amb només 14 anys. No hi tenen res a perdre, perquè allà no hi tenien futur. Al centre d’acollida on els van enviar en són 64, alguns vinguts de ciutats properes del Marroc, però d’altres han fet un recorregut més llarg, des de Mali, Gàmbia, Senegal o Algèria. No hi ha cap noia, tot i que la directora del centre, Remedios Rubio, diu que amb l’onada migratòria de l’any passat, quan van arribar prop de 4.000 menors que viatjaven sols, hi havia 70 noies.

Escoltant molt atent la conversa i amb el cap cot, Mohamed Kankou assegura que en el trajecte que va fer amagat sota l’autobús l’acompanyaven dues noies. “També eren a l’aparcament esperant el moment d’amagar – nos, però quan entren, es queden als centres d’Andalusia, no pugen amunt”, explica aquest jove de Gadir que es va vendre la bicicleta per pagar – se el bitllet fins a Tànger. Explica que va arribar a fer fins a cinc intents, el que ells anomenen “risquis”, per poder creuar dins el vaixell. Amb només 14 anys, voltava fugint dels centres d’acollida fins que, assegura, li van pagar el bitllet per pujar amb autobús a Barcelona. “El pitjor de tot és passar gana i dormir al carrer”, diu després de l’experiència que ha tingut a Lió, d’on va recular fa uns mesos. “A l’Estat francès és molt pitjor. Ningú no es preocupa de nosaltres i no fan res per tramitar els papers”, explica.

Aquest és l’objectiu d’aquests joves a qui la família envia lluny de casa, endeutant – se amb el que no tenen per pagar a les màfies que els portaran. És la manera de garantir – se el futur i aprofitar que els joves ho tindran més fàcil. La família confia que, abans de complir la majoria d’edat, aconsegueixin tramitar el permís de residència i el NIE i estalviar – se així els tres anys d’empadronament que la llei d’estrangeria requereix als immigrants.

Al centre n’hi ha que acaben d’arribar. “Nosaltres ens quedem en xoc amb el que expliquen, però ells ho viuen com una aventura”, explica Rubio, que no perd el somriure per a cadascun dels nois que s’acosten a saludar – la i que coneix pel nom. Amine El Alami no té cap problema a explicar el malson que va viure dins la barca carregada amb una vintena de persones més en un periple que es va allargar 13 hores. La seva família va pagar 2.000 euros, però diu que amb més diners pots creuar amb llanxes i amb 5.000 euros fins i tot amb motos d’aigua que et porten en mitja hora. La majoria de les sortides es fan coincidir amb els divendres, aprofitant que és el dia de res i la policia marroquina afluixa la guàrdia. “Els millors dies és quan no hi ha lluna; llavors, en surten més”, diu un dels joves. N’hi ha que sense arriscar – hi la pell aconseguixen visats que els permeten estar – s’hi com a turistes tres mesos, sense intenció, però, de tornar.

Tots es mouen ben informats a través dels mòbils i les xarxes socials i saben que, un cop posin els peus a Barcelona, el primer que han de fer és anar a una comissaria o a la fiscalia de menors, des d’on els portaran als centres d’acollida. Mohamed Jarraoui fa nou mesos que va arribar i diu que, despistat, va agafar el primer tren i va baixar a Terrassa. Va ser un veí a qui va preguntar que el va acompanyar fins a les oficines de la Ciutat de la Justícia. Explica emocionat que s’està plantejant demanar permís al centre per fer una sortida d’un dia i poder – se’hi retrobar, ja que no han perdut el contacte.

La seva preocupació, però, ara és una altra. Està neguitós perquè el permís de residència no li arriba i al juny serà major d’edat. La tramitació de la documentació dels menors depèn de la subdelegació del govern a Catalunya i s’allarga en aquests casos com a mínim un any. “Quan s’acosten als 18 anys, la cara els canvia, perquè no saben que passarà amb ells. Veuen que deixen d’estar protegits i sense papers i ho tenen complicat per sortir – se’n”, explica un dels educadors, José Manel Cordeiro, que viu de prop el desànim i la frustració amb què es troben. “Hi ha la pressió de la família, que s’han hipotecat perquè puguin marxar, però sense papers ho tenen complicat per tenir feina i veus com es desesperen”, hi afegeix.

Tot i així, en Mohamed no perd l’esperança i continua llevant – se d’hora per estudiar i treure’s el graduat de l’ESO a distància. També ha tingut la sort de fer un curs d’auxiliar de pintor i és l’enveja de molts que també voldrien fer algun curs, però abans tenen el repte d’aprendre l’idioma.