El títol d’aquesta columna remet a un programa de TV3 en què immigrants de diferents orígens parlen davant les càmeres d’allò que més els ha sorprès de la seva convivència amb els catalans. Sobre la situació política en què ens trobem es podria fer un altre d’aquests programes, però donant la paraula tant als estrangers que viuen entre nosaltres com als que no s’han mogut de casa seva. ¿O és que no mereix un programa de luxe que CiU i ERC, dues forces nacionalistes o del catalanisme sobiranista, reuneixin majoria absoluta però tot i això cap de les dues no governi? ¿Un país on un partit amb únicament 42 diputats sobre un total de 135 ha aconseguit el miracle de controlar pràcticament tot el govern (El Periódico parlava diumenge de govern “monocolor” socialista, sense poder reprimir l’eufòria)? ¿Com s’ha de classificar l’aposta estratègica anunciada pomposament pels caps de colla d’ERC? ¿Incloïa aquesta clarivident aposta entregar el govern de Catalunya a l’aparell del PSC? I la clau que amb un somriure d’orella a orella exhibia un Carod – Rovira disfressat d’equidistant, ¿en quin calaixot l’han desada? ¿Com s’explica que el president Maragall, un dels culpables principals, si no el principal, del desgavell no hagi anunciat encara la seva jubilació? ¿No resulta frapant que faci veure que no passa res i declari, entre la provocació i l’amenaça, que al sarró hi du més idees i projectes que mai? ¿Com s’entén que després del naufragi tripartit, al PSC i també a ERC ja hi hagi qui treballa nit i dia per repetir el singular experiment? Catalunya: un lloc estrany, estranyíssim.

m.sintes@hotmail.com