És la primera vegada que la Maryam El Fakir escriu en un teclat d’ordinador que, a més de l’alfabet occidental, incorpora l’àrab. Va néixer a Al – Hocema (Marroc). Té 19 anys, 7 germans, i ha cursat el cicle formatiu de grau mitjà d’Administració i Finances. És el seu segon dia de feina. L’Ajuntament de Badalona, a través de la regidoria de Drets Civils i en el marc del Pla de Convivència, ha fet una aposta per ella. És una noia jove, amb poca experiència laboral, però amb una capacitat que encara molts no tenen: parla català, castellà – condicions per entrar a treballar a l’administració – i àrab.

La seva és una responsabilitat important, ja que és el pont entre els ciutadans de parla àrab i la institució. Tecleja a l’ordinador uns documents de l’oficina municipal d’escolarització que ha de traduir a la seva llengua materna, i després baixa a la planta de les oficines municipals on hi ha el Servei d’Atenció al Ciutadà. És el primer cop que fa de traductora i intèrpret. “Estaven il·lusionats, no s’ho esperaven”, explica de la mare i el fill – que parla una mica de castellà – als quals ha atès. I relata condescendent i amb complicitat: “Ella havia estat donada d’alta el 1979, i el 2001 l’havien donat de baixa. I esclar, en tot aquest temps fins al 2006 no estava donada d’alta al padró. Per renovar el DNI necessita estar empadronada, perquè ha de justificar que viu aquí….”.

Al costat de la Maryam, atenent una parella xinesa, hi ha la Susanh Qü. Va néixer a la província de Zhejiang, – “d’on provenen la majoria d’immigrants xinesos”, explica – . Té 25 anys i en fa quinze que viu a l’Estat. El seu germà també viu a Barcelona, i la resta de la família, a Tarragona. “A la Xina, al professor no se’l crida pel nom de pila, li has de dir «senyor», «professor», i el seu cognom, mai el nom”, explica, en relació amb els alumnes i pares que se sorprenen de com és de laxa la relació de respecte entre professors i estudiants comparada amb la del seu país. Tot i que a aquesta llicenciada en Ciències Polítiques, que també cursa els estudis d’Àsia Oriental a la universitat, el que més li agrada és treballar per a la regidoria d’Educació, sovint ha de fer tasques a Urbanisme. "Normalment vénen a Urbanisme per temes relacionats amb la llicència d’una botiga o d’un taller de confecció. Molts n’han presentat la sol·licitud fa anys i no saben si se’ls ha concedit o no, i van al departament precisament quan han rebut una notificació de la guàrdia urbana. La Susanh té un català i un castellà més que correctes, i explica que per aprendre xinès cal tenir molta memòria i anar a la Xina.

La Susanh i la Maryam fan un treball explícit que és el de millorar les comunicacions entre poblacions que parlen idiomes diferents. Totes dues tenen molt clar que no es pot anar acompanyat a tot arreu amb un familiar que faci de traductor i que cal apressar – se per aprendre la llengua per no viure sempre amb la incertesa i l’angoixa que elles intenten asserenar. Tenen també la visió privilegiada de qui coneix dues cultures i pot pensar molt més enllà dels tòpics.

“Hi ha moltes famílies d’aquí que adopten nenes xineses. La gent pensa que a la Xina tothom abandona les nenes. I això no és veritat, són casos excepcionals. Tampoc és veritat la política de fill únic. Pots tenir – ne dos perfectament”, explica Qü. I afegeix que els seus paisans, abans de venir aquí, pensen en l’Espanya del toro – “que agressius que són els espanyols!”, riu mentre recorda paraules que li han dit algun cop – i en la bona fama que tenen per a ells els xalets d’aquí. Tot i que cada persona que atenen és un món, totes dues coincideixen en una satisfacció: qui parla amb elles acaba marxant sense els dubtes de la incomunicació.