Reprenent el tema del microracisme sobre el qual va escriure Anna Albareda (14/09/2018), vull mostrar la meva complicitat, ja que és una realitat molt recurrent, però alhora poc tractada. Tot i que no vaig néixer a Espanya, ja fa catorze anys que visc a Barcelona. No són poques les vegades que m’han fet comentaris racistes, fins i tot persones pròximes, com “Et deixo el gos, però no te’l mengis, eh”, “t’estan explotant com a una xinesa!”… Ara bé, aquesta no és la part més frustrant, sinó els discursos que venen després: “No t’ho prenguis malament, que t’ho dic amb amor”, “Era broma, sabem que ets diferent”… Amb això no estic dient que aquestes bromes s’haurien de prohibir, sinó que el problema és encara més greu. S’ha interioritzat una percepció molt estereotipada de les persones estrangeres i la gent ja parteix d’una visió negativa envers els immigrants. El pitjor és que ells no són conscients que estan sent racistes i, a sobre, esperen que rigui amb ells. És absurd. Sí que és cert que busquem la integració, però això no vol dir en cap cas que haguem de renunciar a la nostra identitat per riure’ns dels nostres orígens.