Amb 15 anys es va amagar als baixos d’un camió que hi havia en un vaixell que anava de Melilla a Màlaga. Superat el perillós trajecte, en un centre d’acollida li van donar un bitllet d’autobús a Barcelona i, després de mesos de malviure en una casa ocupada i fent robatoris de subsistència, Abdil (nom inventat) va ser castigat a una mesura d’internament en un centre de justícia juvenil. Fa vuit mesos que està tancat al centre de Can Llupià de Barcelona i només li queden tres setmanes per sortir en llibertat. “La família, que viu a Nador, sap que soc aquí i em diuen que si torno que torni bé”, explica Abdil. És a dir, la família li exigeix que obtingui el permís de residència, que pot assolir si es queda sota la tutela de la Direcció General de la Infància i l’Adolescència (Dgaia), i que trobi feina. Una gran exigència.

El cas d’Abdil és el de la majoria de menors estrangers no acompanyats (MENA) procedents del nord del Marroc i d’Algèria, que amb la il·lusió d’un futur millor queden atrapats en la delinqüència i, alguns d’ells, aprofiten la pèrdua de llibertat en ser tancats en un centre per tornar a redreçar el seu difícil futur. Si la constant arribada de menors migrants sols ha obligat la Generalitat a obrir nous centres per atendre’ls, el Departament de Justícia també ha constatat un augment del 19% dels interns (39 en dos anys) en centres de justícia juvenil. La majoria dels 2.070 nois de 14 a 18 anys que compleixen una mesura de justícia juvenil a Catalunya estan en llibertat vigilada i 257, en règim tancat. D’aquests tancats, 73 (29%) menors no tenen família a Catalunya, i només el 3% són tutelats de la DGAIA.

La consellera de Justícia, Ester Capella, va visitar ahir el centre de Can Llupià de Barcelona, que actualment acull 101 menors. “Són nois i noies que han comès un delicte per les seves condicions socials, no pels seus orígens”, va insistir Capella. En aquests centres els joves tenen un pla d’actuació individualitzat, se’ls matricula en un centre d’ensenyament, aprenen rutines i a “respectar les persones”, assegura Abdil, que confessa que sobretot al centre li agrada molt l’esport. L’han matriculat a 3r d’ESO, tot i que aprendre el castellà i el català (en sap “una miqueta”, diu) és la prioritat. Roser Fernández, coordinadora de la unitat docent de Can Llupià, formada per tretze mestres del Departament d’Ensenyament, exposa que fa un any que atenen menors no acompanyats. Ara, indica, venen més petits; la majoria només han estudiat a la madrassa fins als 12 anys, i molts només parlen àrab. “He fet entrevistes amb dibuixos, en francès, italià, i ara tenim el suport d’un intèrpret d’àrab”, explica Fernández. Tot i les dificultats, els nois són inscrits en un curs o en tallers. Enguany –exposa orgullosa– a Can Llupià hi ha dos nois inscrits a batxillerat. I detalla que els MENA que han estudiat a partir dels 12 fora de la madrassa es nota, ja que tenen hàbits d’estudi. “Fem una adaptació diària constant del seu aprenentatge significatiu”, diu.