La ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), la islamòfoba Pegida i el radicalisme local de Pro – Chemnitz van marxar plegats, per primer cop ahir, en una sinistra “marxa de dol” que va concentrar uns 6.000 seguidors, confrontats a uns 4.000 contramanifestants d’esquerra i uns 10.000 policies. Una setmana després de la mort a ganivetades d’un alemany, presumptament a mans de dos refugiats, l’ambient era explosiu en aquesta ciutat de l’est de l’antic territori comunista, dominada per les imatges dels darrers dies: crits i salutacions hitlerians, intimidació als periodistes –la lügenpresse o premsa mentidera, com anomena la ultradreta els mitjans fora de la seva òrbita– i topades entre neonazis i tot aquell qui els sortia al pas.

Al cap de la marxa hi anava Björn Höcke, líder de l’ala més radical de l’AfD. La idea era dur una flor blanca a la mà o altres símbols de dol, però els rostres, vestuari i talls de cabell neonazis palesaven que no eren els bons sentiments el que els agrupava. L’enemic comú és Angela Merkel, a qui responsabilitzen d’haver deixat entrar els “refugiats dels ganivets” que ataquen ciutadans alemanys, com el que va morir a Chemnitz fa una setmana. O noies mortes, com la Mia, de 15 anys, víctima del seu xicot afganès, contra el qui dilluns es dictarà sentencia a Kandel, a l’oest.

“Si un alemany assassina un altre alemany, és molt estrany que hi hagi manifestacions. Es considera, amb raó, un crim d’un individu. Si un alemany mata un no – alemany, tampoc no es considera normal que la gent perdi els nervis. Per què ha de ser comprensible que sí que els perdin, si els autors són dos refugiats?”, escrivia aquests dies el columnista Jürgen Kaube, al diari conservador Frankfurter Allgemeine. Es referia a les explicacions del líder de l’AfD, Alexander Gauland, segons el qual és “comprensible” i “normal” la reacció dels “ciutadans preocupats” per un cas com el de Daniel H., l’alemany amb sang cubana a qui van matar a ganivetades, fa una setmana, presumptament un sirià i un iraquià. L’un, Youssif, iraquià de 23 anys, a qui s’havia denegat l’asil i amb antecedents delictius. L’altre, Alaa, arribat de Síria i treballador en una barberia. Que els presumptes atacants fossin dos refugiats va greixar la maquinària ultradretana a les xarxes socials. La tarda d’aquell mateix diumenge 800 neonazis van sortir a la “cacera” d’estrangers per aquesta ciutat que en temps de l’Alemanya comunista es deia Karl – Marx – Stadt i que encara conserva un monument a l’ideòleg comunista de set metres d’alt. Que l’estàtua de Marx hagi estat testimoni silenciós no només de l’“operació neteja” inicial sinó també de les desfilades posteriors de neonazis amb la salutació hitleriana barrejats entre el que Gauland anomena “ciutadans preocupats” és una de les paradoxes visuals d’aquests dies.

Chemnitz va ser, després de la reunificació, bastió postcomunista i també de les anomenades camaraderies neonazis que es multipliquen per Saxònia, el land on el 2014 va néixer Pegida. Ahir, a Chemnitz, es va escenificar una mena de fusió entre aquest corrent sense estructura política i l’AfD, que des de les eleccions generals de 2017 és el primer partit de l’oposició al Bundestag (Parlament).

La manifestació contra la xenofòbia va aplegar les cúpules dels Verds, L’Esquerra i alguns representants del Partit Socialdemòcrata (SPD). No s’hi van afegir rostres coneguts del bloc conservador de la cancellera. S’ha insistit molt aquests dies a destacar les “especificitats” de Saxònia, com a territori propici a la ultradreta i farcit de no go areas (zones prohibides) per als estrangers. Un estat federat de l’empobrit est alemany, dominat per la xenofòbia, malgrat que la seva quota d’estrangers –un 4,5%– és la meitat que al conjunt del país i que una ciutat com Chemnitz, amb 243.000 habitants, té 6.000 refugiats, un percentatge també per sota del que tenen llocs semblants de l’oest del país.