La coneguda agressivitat verbal del ministre de l’Interior francès, Nicolas Sarkozy, torna a ocupar titulars a la premsa francesa des del cap de setmana passat. “Si a algú no li agrada França, ja se’n pot anar tranquil”, va declarar dissabte a París durant una trobada amb nous militants del partit que presideix, la governamental Unió per un Moviment Popular (UMP). Sarkozy feia referència als immigrants, apuntant un cop més un dels temes que marcaran la cita electoral de l’any que ve.

“No tenim el dret de considerar que el 20% de francesos que van votar Le Pen l’any 2002 estan perduts per sempre per a la República”, va dir Sarkozy a finals de l’any passat. Ara, el més que possible candidat del centredreta a la presidència francesa ja no es molesta a dissimular les seves intencions. El seu objectiu és robar vots al líder del Front Nacional, que en les últimes eleccions va aconseguir passar a la segona volta, superant l’aleshores primer ministre socialista Lionel Jospin. Amb la diana electoral delimitada, Sarkozy ha passat a l’acció. Un projecte de llei que endureix les condicions per als nous immigrants arribarà aviat al Parlament.

El discurs de Sarkozy sembla una reconversió d’un vell eslògan de l’FN: “França, estima – la o marxa”. Aquest crit de guerra ja va ser plagiat ara fa uns mesos pel Moviment per França, una altra formació ultraconservadora. El seu dirigent, Philippe de Villiers, fa temps que alerta sobre “la islamització de França”, que qualifica de “real, profunda i perillosa”. Buscar vots als feus de l’extrema dreta sembla comprensible. A banda del precedent del 2002, un estudi recent apunta que un 33% dels francesos es consideren racistes.

No sembla cap coincidència que el ministre faci ara aquestes declaracions. Després de la crisi de la reforma laboral, Sarkozy ha aconseguit eliminar del mapa polític el seu principal competidor, el primer ministre Dominique de Villepin. Però el fet d’impulsar la suspensió del polèmic contracte per a joves per calmar la protesta social ha modificat la seva imatge autoritària, que ara vol recuperar com sigui. Mentrestant, el centre polític se li escapa i s’inclina cada vegada més per la socialista Ségolène Royal, nova amenaça fantasma per a un Sarkozy obsessionat a convertir – se en el “president líder” del que anomena “la França de després”.