L’arribada de menors immigrants sols a Catalunya està creixent a un ritme de vertigen. L’any passat n’hi van arribar 1.489, i la direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (Dgaia), que és la que està obligada per llei a acollir – los, va anunciar un pla de xoc. Però ahir, durant unes jornades organitzades per la Taula del Tercer Sector a l’Ateneu Barcelonès per parlar de migració i refugi, la directora de la Dgaia, Georgina Oliva, va donar noves xifres que no conviden a l’optimisme. Només durant el mes de maig van arribar 171 nens sols a Catalunya, i en els primers cinc mesos de l’any la xifra ja ha crescut un 81% respecte del mateix període de l’any passat. De 402 s’ha passat a 729, superant ja en aquests cinc mesos el nombre d’immigrants menors arribats durant tot l’any 2016.

Davant d’aquesta realitat, la Taula del Tercer Sector demana més coordinació entre les administracions i les entitats per poder donar una resposta efectiva. La vicepresidenta de la Taula, Núria Valls, va insistir ahir que “no es tracta d’afrontar el tema com si fos una emergència sinó d’entendre que és una problemàtica estructural”. En aquest sentit, Valls recorda que ja hi ha una taula constituïda a la Dgaia, de la qual formen part les entitats que hi treballen, però exigeix mesures més efectives i transversals “perquè tant els equips que hi treballen com els mateixos centres d’acollida estan vivint situacions complicades i de molta saturació”.

Valls insisteix que amb l’acollida dels nens i joves no és suficient. “Què passarà amb aquests nens després?, qui els atendrà?”, pregunta, tenint en compte que la gran majoria són adolescents nois en edat laboral que busquen noves oportunitats laborals i formatives. El 68% són de nacionalitat marroquina.

Blanca Garcés, investigadora en temes de migracions del CIDOB, que també va participar ahir en la jornada, va alertar del risc de desatendre aquests nois. “Tot indica que això anirà augmentant, són nens i adolescents que busquen una vida millor. A vegades és la pròpia família qui els envia com a última esperança”, assenyala l’experta. I fa un advertiment sobre aquesta idea tan estesa i autocomplaent que som una societat inclusiva. “El discurs polític sí que és inclusiu, sobretot si ho comparem amb Itàlia, però una cosa és el discurs i una altra, la realitat, el dia a dia dels nostres barris, on estem lluny de la convivència”, subratlla.

Les entitats socials que treballen amb immigrants insisteixen que “tot l’esforç que s’està fent serà en va sense un model integral d’acolliment i protecció que permeti planificar les necessitats a curt, mitjà i llarg termini”.