Tornàvem d’Anglès amb bicicleta amb alumnes de cinquè d’una escola pública de Salt. Poc abans d’arribar a la nostra vila vam aturar – nos a dinar a la plaça d’un poble veí. Després de l’àpat es van posar a jugar. Uns adolescents del poble, asseguts en un banc, tots ells blancs, feia estona que es miraven els nostres infants i reien fent comentaris. Dos d’ells es van aixecar i van anar a la construcció infantil on jugaven uns nens nostres de pell fosca i van començar a saltar pesadament sobre les fustes que feien de teulada, fent – los caure sorra al damunt. Com que algunes mestres ho vam veure, abans que els nostres es queixessin ja érem allà dient – los que no responguessin a la provocació. Per sort es van contenir (més tard, els vam felicitar). Els dos adolescents van tornar al banc i van ser rebuts pels seus amb aplaudiments i rialles. Vam marxar, les mestres amb una barreja d’indignació i tristesa. Indignació pel menyspreu cap a uns infants que estimem. Tristesa per l’actitud d’uns joves que, almenys en aquell moment, no van ser capaços de veure en els infants de Salt, una vila tan propera a la seva, uns iguals.