Bakary pot predir la mort al desert del Sahel i també a la Mediterrània. Sempre, això sí, amb un pagament previ.

Per ell, el futur espera ocult entre les petites restes de pols que treu d’un bol de fang i llança sobre unes males herbes que cremen. Quan el fum comença a pujar i es difumina en la foscor de la seva cabanya de fang a Doboo, un llogaret a l’interior de Gàmbia, Bakary s’estira la cara amb els palmells de les mans, xiuxiueja noms d’esperits i adverteix: “Si algú m’amaga alguna cosa, ho sabré; puc llegir la ment”.

L’habitació fosca en què Bakary Hatab Keita endevina el futur enclou l’essència d’un món alternatiu d’esperits i tradicions ancestrals que acompanya el dia a dia de milions d’africans. Tan se val de quina condició siguin, tant si són doctors com si són analfabets, camperols o presidents; milers de persones creuen en fetitxes maleïts, marabuts poderosos i talismans protectors.

És un negoci antic i rendible que, a més a més, s’ha adaptat als nous temps: la creença en esperits i amulets protectors entre els migrants que van a Europa ha disparat el negoci dels marabuts a les seves terres d’origen. Per què es creu en això? Per què es té por de no creure? “Molts moren pel camí –adverteix Bakary– perquè abans de marxar no han anat al marabut”.

Per llegir el futur i confeccionar un amulet protector, anomenat gri – gri, safo o yuyu en llengües locals, els marabuts gambians cobren entre 1.500 i 15.000 dalasis (entre 27 i 270 euros), segons el grau de protecció que requereixi el client.

Bakary diu que no ho fa pels diners. Assegura que si en el fum o l’aigua beneïda llegeix que la travessia del client no tindrà èxit, desaconsella el back, com es coneix a Gàmbia el viatge clandestí cap a Europa. Només si hi ha opcions d’èxit inicia el procés purificador.

Primer ha de preparar un grapat de plantes medicinals i lligar – les mentre recita una oració després de cada nus; les introdueix en un bol d’aigua amb què l’home s’haurà de dutxar durant tres dies, o bé quatre, si el client és una dona.

Després, es fabrica l’amulet, que s’ha de lligar al braç, a la cintura o al coll: “Així atraus la bona sort durant tot el viatge i et protegeix de la gent endimoniada”, explica.

Quan narra el procés, Bakary, que va vestit amb una camisa de ratlles i uns pantalons taronges, mira fixament als ulls i parla entre murmuris, però no es dona especial importància. Tampoc no demana diners per mostrar – nos la seva màgia. La feina del marabut està tan estesa a la regió –se’ls va a veure per a malalties, per vèncer el mal d’amors, per demanar fertilitat o fins i tot per fer venir la pluja– que la seva extensió al fenomen de la migració subsahariana s’accepta de manera natural.

“Fa tres o quatre anys feia fins a tres pocions diàries per a migrants, però ara en faig menys; la ruta per Líbia s’ha tornat molt perillosa i la gent té por d’anar – hi”.

Les fórmules de protecció varien segons el bruixot. Modu Jallow, amb una camisa blava i gorra blanca, barreja les creences tradicionals amb l’islam. Segons Modu, els enigmes de la poció protectora, que en el seu cas implica una dutxa sagrada i la fabricació de gri – gris, estan escrits a l’ Alcorà. Als futurs migrants, els cobra una tarifa fixa de 5.000 dalasis (89 euros), una fortuna per a qui precisament fuig cap a Europa a causa de la pobresa.

De vegades, els seus familiars venen a demanar – li ajuda: “Molts joves marxen sense avisar i informen els pares que estan al backquan ja han arribat a Bamako –capital de Mali–, així que són ells els que venen a demanar – me un yuyu per al seu fill”.

Modu també fa ostentació d’honestedat. Admet que hi ha xamans falsos i xerraires, però ­jura que si quan tira unes petxines i unes pedres veu que la travessia del client anirà malament, li aconsella que abandoni la idea durant un temps. Després no sap si li fan cas.

En arribar a qualsevol poblat de l’interior de Gàmbia, es fa evident que als marabuts no els ha faltat pas feina. A Doboo, pràcticament totes les famílies tenen algun familiar que ha fet el back, amb final feliç o no. Amb prou feines hi ha un grapat de joves al poble. I si fos per Adama Dibba, de 30 anys, n’hi hauria un menys.

“Tan bon punt tingui diners, me n’aniré a Europa per la ruta d’ Agadèz (Níger) i Líbia. Sé molt bé que és perillós, però prefereixo morir ja que anar morint – me a poc a poc aquí, sense res a fer”, diu. No ha tingut mai una feina fixa i sobreviu fent petites feines intermitents. Quan no té feina, Dibba simplement s’asseu davant de casa seva a veure passar les hores.

“És humiliant perquè veus que tu no fas res per a la família i que altres que han marxat envien diners a casa seva. Al meu equip de futbol érem 22 jugadors i uns 17 o 18 se n’han anat cap a Europa. Almenys quinze hi han arribat”.

En el seu cas –i això és habitual–, la família hi està d’acord. Tenen previst vendre animals i uns terrenys per assumir els aproximadament 1.500 euros de la travessia –la majoria per pagar traficants– i per demanar la protecció del bruixot.

“Per nosaltres, obtenir la benedicció del marabut és important. Necessito la seva protecció per evitar la mala sort, però si em diu que no hi he d’anar, hi aniré igualment”, afegeix Dibba.

Al centre del poble, un grup d’ancians conversa pausadament; tots fumen en pipa a l’ombra d’un arbre. En veure arribar l’estranger, el saluden amables i demanen de conèixer el motiu de la visita. Momodu Jarju Sey, de 68 anys, s’estremeix quan ho sap. “Ah! La migració! Els nostres joves se’n van, mai havíem passat per aquest tipus de migració; és el desig de Déu. Volen tenir una vida bona com la dels europeus”. Jarju està casat amb tres dones i té deu fills. Dos d’ells han fet el back. Usman, de 17 anys, va arribar a Alemanya fa dos anys, diu, però de Mustafà fa temps que no en sap res. Li va perdre la pista a Líbia.

En aquesta desesperació de Jarju, en aquesta incertesa dolorosa compartida per milers de familiars al llarg del continent els marabuts i bruixots han trobat un nou nínxol de negoci. Molts van al marabut per saber on són els seus fills desapareguts.

La demanda és alta. Només aquest any ja han mort o desaparegut a la Mediterrània més de 2.655 persones; gairebé 16.000 des de l’any 2013. Segons l’ Organització Mundial de les Migracions, probablement ha desaparegut una xifra similar de persones quan van intentar creuar el desert del Sahel i hi ha milers de persones retingudes per màfies a Líbia que segresten migrants en massa i demanen rescats a les famílies sota amenaça de matar i torturar els seus familiars o vendre’ls com a esclaus.

Un informe recent d’ Oxfam xifrava en 7.000 el nombre dels migrants amuntegats en 34 centres de detenció libis. També advertia de l’existència d’un nombre indeterminat de pobles i granges on les màfies locals mantenen segrestades milers de persones sota condicions deplorables, on la tortura, el treball forçat i les violacions són el dia a dia.

Al poble de Tujereng, al sud de Banjul, Bintu Janko no vol sentir parlar de la possibilitat que el seu germà Mansuk, de 27 anys, hagi patit aquella sort. Amb 18 anys, Bintu s’estremeix només de pensar – hi: “No n’hem sabut res en vuit anys –explica–. L’última trucada que vam rebre va ser des de Trípoli. Llavors ens va dir que estava malalt i que l’havien segrestat. Després d’això, res”.

El pare ha perdut l’esperança, però tant Bintu com la mare creuen que Mansuk encara és viu. Perquè ho diu el xaman: “Vam anar a veure un marabut i ens va dir que encara era viu, però que la seva vida és miserable”, explica. A més de cobrar – los 25 dalasi per sessió (50 cèntims d’euro), els demana que facin regals als pobres per enviar sort al seu germà. Bintu diu que de vegades somia amb Mansuk. “Això crec que és un senyal; em fa mantenir la il·lusió que el tornaré a veure”.

També té una altra esperança. L’última vegada que van anar a veure el marabut, els va dir que si aconseguien algun detall del segrestador, el seu nom o el cognom, podria fer un conjur per enviar – li mala sort i aconseguir que el seu germà Mansuk tornés a casa després de vuit anys.

També els va dir que els faria un bon preu.