La combinació d’esgotament físic i mental va fer que, aquella matinada d’hivern sud – africà, Nelson Mandela es quedés aviat adormit. Ho va fer amb un mal consol. “Almenys –va escriure en les seves memòries– aquella nit del 5 d’agost del 1962 no tenia per què preocupar – me que la policia em trobés. Ja ho havia fet”. Hores abans, mentre deixava enrere les aigües blau fosc de l’ Índic i avançava en un vell Austin ­entre turons verds i valls interminables, res no feia intuir a aquell jove activista que seria l’última vegada en 27 anys que contemplés aquesta bellesa ­natural com un home lliure. No va aprofitar gaire l’espectacle. Com que la ciutat de Durban és el prin­cipal port industrial de Sud – àfrica i durant una llarga estona la carretera que porta a Johannesburg corre paral·lela a la via del ferrocarril, Mandela anava pensant que aquella línia fèrria era un objectiu ideal per al sabotatge. Fins i tot ho va anotar en un petit quadern. Minuts després, la seva sort i la de tot el país va canviar per sempre. Fa 55 anys, Mandela va ser detingut per la policia de l’apartheid a la carretera R103 a l’altura del poble de Cedara , a prop de la ciutat de Howick . La seva entrada a presó sota l’acusació d’incitació a la vaga i sortida il·legal del país, que es convertiria en cadena perpètua en el posterior judici de Rivonia , va significar una gran victòria momen­tània per al govern racista sud – africà però l’inici de la seva derrota: aquell home que va entrar amb 44 anys a la presó de Robben Island, on va conviure al costat d’ altres ­activistes, líders comunitaris i polítics dissidents, sortiria amb 71 anys com un símbol mundial de la lluita pels drets de la minoria negra i com un heroi llest per liderar la nova Sud – àfrica . En la seva autobiografia Un llarg camí cap a la llibertat Mandela rememora aquells instants decisius. Després de viatjar clandestinament a Durban per reunir – se amb Albert Lutulhi, líder del Congrés Nacional Africà , va tornar a Johannesburg per carretera al costat de Cecil Williams, un director de teatre blanc i peça notable de la lluita antiapartheid. Mandela era un dels homes més buscats pel règim —l’anomenaven Pimpinella Negra en al·lusió a l’elusiu protagonista de la novel·la del 1905 Pimpinella Escarlata — i anava vestit aquell dia amb un guardapols blanc de xofer per passar inadvertit. Com que el viatge era llarg, es va alternar al ­volant amb Williams . Des del ­seient de copilot, just quan el cotxe passava entre un turó i un pendent poblat d’arbres, va veure com la llibertat se li escapava d’entre els dits. “Un Ford V – 8 ple de blancs ens va avançar a tota velocitat per la dreta. Em vaig girar instintivament per mirar cap enrere i vaig veure dos cotxes més plens d’homes blancs”. Quan el Ford els va barrar el pas “ vaig saber que la meva vida com a fugitiu havia arribat al final”. Encara que Mandela es va identificar com David Motsamayi , la identitat falsa amb què viatjava, el sergent Voster sabia qui acabava d’atrapar: “Tu ets Nelson Mandela i ell és Cecil Williams. Quedeu detinguts!”. Durant dècades va ser un misteri qui havia venut Mandela. Poc abans de morir, l’exagent de la CIA Donald Rickard , que havia treballat de diplomàtic a Sud – àfrica , ho va revelar. Rickard va assegurar que la intel·ligència dels Estats Units va filtrar la informació del ­parador de Mandela . A Washington, preocupats per l’ avenç del ­comunisme a l’ Àfrica , veien amb desconfiança la deriva comunista d’aquell jove activista. També els seus coquetejos amb la resistència violenta. Després de visitar diversos ca­labossos per accions de desobe­diència, Mandela havia decidit submergir – se en la clandestinitat i viatjar a Algèria i Etiòpia per rebre entrenament paramilitar i buscar suports a la seva causa. La paciència del líder antiapartheid havia dit prou. La matança de Shaperville el març del 1960, quan la policia va disparar contra una multitud de manifestants i va matar 69 persones, l’havia convençut de la ineficàcia de la lluita pacífica davant un govern cada vegada més repressiu. Mandela, que guanyaria el Nobel de la Pau el 1993, va assumir la ­direcció del braç armat del CNA , Umkhonto we Sizwe ( Llança de la Nació ) o MK . Però el Mandela que sortiria de la presó tindria ben poc a veure amb aquell jove disposat a realitzar actes de sabotatge. Els anys a presó (Mandela es referia a Robben Island com “la universitat”, per l’aprenentatge que va suposar conviure amb altres líders i intel·lectuals presos) van temperar el caràcter impulsiu d’aquell advocat i en van modelar la capacitat de lideratge.

Avui, una escultura feta amb 50 columnes d’acer d’entre 6 i 9,5 metres rememora el punt on Mandela va ser detingut. És un joc visual: si s’observa des de 30 metres, les columnes s’uneixen i creen la il·lusió del perfil de Madiba. Per al seu autor, l’artista sud – africà Marco Cianfanelli, en aquell lloc exacte Sud – àfrica va començar a canviar. “És irònic perquè l’acte polític de l’empresonament de Mandela va consolidar el seu estatus com una icona de la lluita, que va ajudar a fermentar l’onatge de la resistència, la so­lidaritat i la revolta, provocant el canvi polític i la democràcia”.