El carrer Danielle Casanova, a Aubervilliers, resumeix la geografia urbana i humana d’aquest sector del nord – est de París. A la dreta, humils xalets unifamiliars amb petits jardins. A l’esquerra, blocs residencials d’habitatges socials. Als primers hi viuen petitspetita burgesia vinguda a menys que reconeix els gals com els seus avantpassats. Als blocs, molts ciutadans d’origen subsaharià, magribí i xinès, últims representants del subjecte immigrant pobre que ha poblat des de fa temps aquest departament de Sena – Saint – Denis, amb 1,5 milions d’habitants, un dels més densos de França.

A la sisena circumscripció d’aquest departament, que en té dotze, sempre hi ha guanyat l’esquerra. Abans els comunistes, després els socialistes, el candidat dels quals hi ha vençut sempre des del 1981. Una història que ha deixat empremta en la nomenclatura urbana. Aquí tot és popular. Danielle Casanova, la dona que dona nom al carrer, va ser una militant comunista detinguda pel règim de Vichy que va morir a Auschwitz. Els col·legis electorals estan situats en escoles i instituts d’ensenyament mitjà que porten els noms d’Angela Davis, Robespierre i Missak Manouchian, el resistent d’origen armeni del cèlebre Affiche rouge, afusellat el 1944 pels nazis. L’Ajuntament és a la rue que commemora la primera gran revolució socialitzant del segle XIX.

Ahir aquesta circumscripció semblava que havia batut el rècord nacional d’abstenció: només havia votat un 10,5% al migdia, ens deien a l’institut Robespierre, tristament buit de votants. L’Amadou, un jove subsaharià que guanya quatre quartos arreglant motos, deixa un moment la clau anglesa per explicar que no ha votat –“ Això no fa canviar res”– i que no sap de cap dels seus amics que ho hagi fet. Al costat del supermercat, l’ Afkadou, un altre jove, diu que ha votat pel candidat d’ Emmanuel Macron, Alexandre Aïdara, un curiós personatge.

D’origen senegalès, Aïdara, de 49 anys, irradiava entusiasme. El lema de la seva campanya ha estat “ França ha de ser una oportunitat per a tothom”, una cosa que xoca amb la realitat d’ Aubervilliers i el seu 38% d’ atur. Va ser l’únic candidat que va visitar tots i cadascun dels deu col·legis electorals de la seva circumscripció per saludar els seus delegats. Té una trajectòria espectacular. Va arribar a França amb 18 anys, va estudiar matemàtiques a Estrasburg, enginyeria en una prestigiosa escola parisenca i després va aprovar les oposicions d’ingrés a l’ Escola Nacional d’ Administració ( ENA), planter de quadres de la república. Ve del Partit Socialista i va ser col·laborador de la ministra de Justícia d’Hollande, Christiane Taubira. Diu obertament que ell, com Macron, vol ser “un model per als joves”. El seu discurs sobre “alliberar” els talents d’aquests espais de misèria i marginació sense aparent remei es recolza en la convicció del meritòcrata. Aconseguirà fer forat, el seu voluntariós missatge, en aquest espai desolat?

Alguna cosa passa, perquè per primera vegada en les eleccions del 2014 la dreta va guanyar a la majoria dels municipis de Sena – Saint – Denis: 21 sobre 40. Aïdara, que ve d’una família benestant, no pertany a aquest barri, però s’hi va instal·lar l’octubre, amb el càlcul que el color de la seva pell atragués l’elector d’origen immigrant.

Els principals adversaris del candidat macronista són l’exministra socialista (del govern de Lionel Jospin) Elisabeth Guigou i el jove candidat de la França Insubmisa, el moviment esquerrà de Jean – Luc Mélenchon, Bastien Lachaud, que tenia com a lema de campanya “evitar tot el poder a Macron”.

Guigou pertany al sector més dretà dels socialistes, en l’òrbita de l’ex – primer ministre Manuel Valls, i ha guanyat consecutivament les quatre últimes eleccions celebrades aquí. Ara l’exministra ha hagut de recórrer a mesures d’urgència. Després de tant defensar una militant laïcitat contra l’islamisme, Guigou va visitar la mesquita de la seva circumscripció l’últim dia de campanya amb el vel posat, cosa que sembla retratar una situació desesperada. Amb això, “guanyarà algun centenar de vots, amb un burca podria guanyar – ne uns quants milers”, va comentar amb desmesurada sorna el portal Atlántico. “Respecto els costums als llocs de culte”, va replicar la candidata en un missatge de Twitter.

A més de Lachaud, entre els quinze candidats de la sisena circumscripció d’aquest popular departament n’hi ha dos més d’esquerra. Una és la candidata trotskista a la presidència Nathalie Arthaud, de Lluita Obrera, un petit partit amb aspecte de secta. L’altre és el candidat comunista, Patrick Le Hyaric, director del diari L’Humanité. El Partit Comunista conserva el gruix del poc que li queda de la seva antiga potència en aquesta perifèria parisenca, i per això s’ha negat a integrar – se a l’oferta de Mélenchon, però aquesta diferència d’interessos ha tingut capítols ­escandalosos. En alguns cartells electorals Le Hyaric va aparèixer fotografiat abraçant Mélenchon i sota el missatge “ Els insubmisos d’aquí”, cosa que sembla un intent d’aprofitar – se de l’ onada de po­pularitat que va registrar a les pre­sidencials el líder esquerrà. A les presidencials, Mélenchon va obtenir aquí més del 41% dels vots a la primera volta, davant el 22,7% de Macron.