Cada dia veiem com el mar s’empassa vides davant la passivitat dels governs. Ara que ve l’estiu i ve de gust anar a la platja i banyar – se voleu dir que l’aigua no tindrà regust de morts? Ja no són només plàstics i deixalles; ara són persones que talment escombraries resten ofegades dins el mar. I no és l’únic drama que estem vivint. Tantes famílies que ho passen malament, infants mal alimentats, gent gran que resta sola a casa sense l’assistència merescuda i amb pensions de misèria… Llavors t’assabentes que s’ha incrementat a Espanya la despesa en armament i jo pregunto, i tots sabem la resposta: per a què serveixen les armes? I precisament a la nostra pell de brau no s’ha acollit ni la quarta part d’immigrants del que s’havia acordat… Si es tenen diners per a armes, no se’n tenen per a tasques humanitàries? Veus l’esposa d’en Trump amb vestits fastuosos que valen una picossada, però d’ajudes, ai, res de res.

Tenim moltes organitzacions que vetllen tant com poden per pal·liar tantes misèries però els estats resten impàvids davant els immensos problemes. Tots els grans mandataris de tot el món cobren sous impressionants però de solucions humanitàries no n’aporten cap. Llavors apareixen els atemptats i tot és pena i dolor. Però jo em pregunto: on es cova aquest odi, la ràbia que comporta després de tantes desgràcies?

Quan veig les desfilades militars alhora veig l’agonia d’una humanitat que de mica en mica va perdent tots els valors ètics i em venen ganes de plorar. No hi veig solució.