Quan falten només quatre dies per a les eleccions generals britàniques, els pronòstics estan més ajustats del que tothom preveia. Els últims sondejos de YouGov donen només cinc punts de diferència als conservadors respecte als laboristes (43% – 38%), una distància ridícula tenint en compte que a l’inici de la campanya era de 22 punts en favor de Theresa May. De fet, aquesta va ser la raó per la qual la primera ministra va decidir avançar els comicis. Esperava treure partit del Brexit i de la crisi laborista.

Fins fa poc, havien estat les eleccions més tranquil·les que es recorden. Theresa May es va presentar com la líder “forta i estable” que necessita el país per negociar amb Brussel·les –frase que es va fer un fart de repetir–, i com la gran defensora del Brexit, tot i que ella va fer campanya per seguir a la Unió Europea. El seu discurs es va basar en l’orgull nacional i el control de la immigració. Va defensar mesures populistes com ara doblar la taxa als empresaris que contractin treballadors estrangers, tot i que l’atur al país és inferior al 5% i la mà d’obra estrangera és vital. També va prometre reduir la immigració extracomunitària neta (diferència entre la gent que arriba i la que marxa) per sota dels 100.000 per any –actualment, és de 273.000–. Ja ho va fer el 2010 i el 2015 i no ho va poder complir.

Corbyn no va voler entrar en el joc de May, va defugir parlar del Brexit i es va centrar en els problemes del país. Va presentar un programa molt d’esquerres basat en les polítiques socials. Va prometre la renacionalització del transport, de correus i de les companyies elèctriques; una pujada d’impostos a les empreses del 19% al 26%, i l’eliminació de les taxes universitàries, així com més inversió social apujant els impostos als rics. A diferència de May, ha promès garantir els drets dels tres milions de ciutadans de la UE que viuen al Regne Unit de manera unilateral. Corbyn, a més, es va trobar amb l’oposició d’una part del seu partit, que va fer campanya contra ell.