Els mitjans de comunicació i el cinema són plens d’històries de mexicans que salten el mur –o creuen Rio Grande– per emigrar als Estats Units. Però Mèxic també té murs d’entrada, fronteres que són creuades per persones de països veïns a la recerca d’una vida millor. El documentalista català Pau Ortiz explica a Al otro lado del muro la història d’alguns d’ells: quatre germans hondurenys que viuen a Chiapas, fills d’un pare absent i una mare tancada a la presó. La pel·lícula es projecta aquesta tarda (Aribau Club, 18 h) en el festival DocsBarcelona, que es tanca avui després d’11 dies en què s’han projectat 94 pel·lícules.

“Vaig anar a Mèxic perquè tinc alguns amics allà –explica Pau Ortiz en una entrevista a El Punt Avui–. No sabia gaire bé què fer, i allà hi vaig trobar realitats molt dures.” Buscant algun tema per rodar un documental, volia contactar amb “alguna ONG que tractés minories en risc d’exclusió social”, i va conèixer el Colectivo Cereza, que ajuda dones empresonades. “Els va interessar molt la idea de fer el documental –continua Pau Ortiz–. Primer tenia la intenció de fer una pel·lícula coral, però vaig tornar a Barcelona amb el material i vaig veure que era molt millor centrar – me només en una família.”

Així, doncs, va agafar l’Alejandro –18 anys–, la Rocío –14– i els seus germans petits, que viuen a San Cristóbal de las Casas, a prop de la presó on està tancada la seva mare. Els dos germans grans es fan càrrec de la família: l’Alejandro busca feina, i la Rocío cuina, neteja i cuida els dos germans petits. “Per mi, són excepcionals, tenen una capacitat sorprenent de ser madurs davant de totes les situacions que se’ls plantegen. Són ells que m’han inspirat aquest documental.” També els va escollir per la naturalitat amb què es comporten davant la càmera: “Em vaig sentir molt a prop d’ells, era molt fàcil trencar les barreres”. La casa on viu és de l’ONG, que també els va ajudar a intentar reobrir el cas de la mare, que està condemnada a deu anys de presó.