La fam és una mare amb la mirada perduda. Sota l’ombra d’un arbre a la vila Magui, a la frontera del Txad i Níger, Bakaouli Mallum treu el nas entre un xal vermell que li embolica el cap i el cos. També porta un cèrcol daurat al nas i unes arracades verdes, però no hi ha manera de trobar color en la seva expressió. Mallum fixa la vista a la sorra, aliena a desenes de dones assegudes al seu costat.

Unes quantes parlen entre elles, però gairebé totes esperen el seu torn en silenci. En una carpa negra, un metge txadià pesa uns nens consumits que ploren. La Mallum continua amb la mirada perduda fins que l’Aché li protesta al pit. El seu nadó, de 17 mesos, es regira sota de la tela i, després d’uns vaivens, ella li acosta el cap a un pit arrugat i buit.

L’Aché succiona uns breus segons, es queixa perquè no hi ha llet i es queda adormit. I quan passa això, la Mallum torna de seguida a aquell estat de desesperació absent, de fe perduda, d’una mare que veu com el seu fill se li mor de gana als braços i no pot fer – hi res. “Abans vivíem bé —diu—; vivíem una vida normal fins que va arribar Boko Haram i va començar a degollar – nos”.

L’odi de la banda gihadista d’origen nigerià, que lluita per instaurar un califat islamista radical, ha provocat una crisi alimentària sense precedents al nord de Nigèria i la regió del Llac Txad, una zona d’illes i canals on conflueixen les fronteres cameruneses, txadianes, nigerianes i nigerines.

La deriva assassina del grup gihadista al nord nigerià, que ha matat més de 25.000 persones des de l’any 2009 i ha obligat a fugir més de 2,6 milions de persones, s’ha escampat cap els països veïns, on desenes de milers viuen en camps de refugiats o assentaments informals.

Com que des de fa dos anys la pressió militar regional ha augmentat sobre el grup, centenars de gihadistes han trobat al laberint d’illots del llac un amagatall perfecte per evitar ser atrapats. A més d’assassinats i segrestos massius, la seva tàctica militar ha derivat en una mena de guerra de guerrilles, amb una onada d’atemptats suïcides en els quals envien dones i nenes amb cinturons bomba a fer – se explotar en mesquites i mercats. Milers de persones han fugit terroritzades.

I la por en un lloc així, on el desert s’ acarnissa amb la vida així que s’allunya de la ribera, és una sentència de mort. Els que fugen no només ho han perdut tot i s’instal·len enmig del no – res; a causa de la inseguretat, no poden tornar als seus cultius o sortir a pescar, així que viuen a la mercè de l’ajuda exterior. Només al voltant del Llac Txad, més d’11 milions de persones necessiten assistència humanitària urgent.

A la Mallum la idea de la dependència la rebenta. Als quaranta anys i després de criar sis fills, l’aclapara la nostàlgia de la seva vida a l’illa de Kindjira. “Abans estàvem organitzats, teníem caps. Hi havia qui feia el comerç, d’altres conreaven el camp, d’altres pescaven. Menjàvem bé. Quan va arribar Boko Haram, tot va desaparèixer amb el foc: les cases, els nostres béns, els nostres animals… Ens trobem sense refugi, dependents dels humanitaris. La vida és un patiment”. Com gairebé tots allà, la Mallum ha vist massa coses per somiar de tornar a casa.

–Si Boko Haram se’n va, t’agradaria tornar a la teva illa?, li dic.

– Allà no hi ha pau, només ­això. I es passa el dit de banda a banda del coll.

Mentre la Mallum gesticula, el vent aixeca un núvol de sorra que tamborina a la carpa de la clínica mòbil. Fora, es distribueixen més de 1.500 iglús de palla i fusta que donen refugi –és un dir– a gairebé 9.000 persones. Magui és tan a prop de la zona on s’amaguen els gihadistes que els periodistes només poden accedir a la vila en un comboi militar ple de soldats. A Magui tothom ha fugit en canoa i a peu des de les illes. Amb l’arribada de Boko Haram, que en llengua haussa es tradueix com l ’educació occidental és pecat, la seva vida anterior, humil, sense luxes però tranquil·la, ha desaparegut per sempre.

Ngandolo Kouyo, nutricionista d’Unicef a Magui, no gasta diplomàcia quan analitza les esperances dels pacients. “Aquesta gent ja no pot treballar, no té animals, no pot pescar, així que la situació és crítica. Si no arriba ajuda exterior, hi haurà molts morts. Moriran tots. És segur”.

Les Nacions Unides calculen que caldran 1.500 milions de dòlars per fer front a l’emergència. De moment, hi ha bones inten­cions. En la conferència d’Oslo del mes de febrer, diversos països europeus, a més del Japó i Corea del Sud, van prometre 432 milions d’euros per a aquest mateix any. Des de l’Oficina d’ Ajuda Humanitària de la Comissió Europea ( ECHO), Olivier Brouant insisteix en la necessitat que Europa respongui a la catàstrofe. “Com a primera raó, Europa té la voluntat de defensar els valors universals de la solidaritat per ajudar poblacions que estan en una situació humanitària crítica (…) però a més hi ha un interès geopolític d’estabilitzar una regió molt fràgil i amb un atmosfera molt degradada quant a seguretat als països veïns”.

En els últims anys, Echo ha aportat 122 milions d’euros a pal·liar la inseguretat alimentària a diverses zones del cinturó sahelià africà i al voltant de 24 milions específicament a la regió del Llac Txad, una regió en caiguda lliure econòmica. A més del tancament de fronteres per la ­violència de Boko Haram, que ha paralitzat l’economia en una zona històricament de gran intercanvi comercial, la caiguda del preu del petroli ha afectat els pressupostos socials del Txad i Nigèria, però no les seves partides de defensa.

L’odi de Boko Haram s’ha acarnissat amb una regió fràgil i en ràpid creixement demogràfic, on la pobresa és endèmica, la inversió en infraestructures d’educació o salut és escassa i que pateix l’impacte del canvi climàtic. Els gihadistes, que es nodreixen d’aquesta desesperació, s’asseguren que no hi hagi futur: en els últims anys han destruït 1.200 escoles, han assassinat més de 600 professors i n’han obligat a fugir més de 19.000.

Les mirades perdudes de les mares de l’hospital pediàtric de Liwa, a diversos quilòmetres al sud de Magui, avisen que el present tampoc no és fàcil. A la sala de nutrició, les dones deixen passar el temps assegudes al llit al costat dels seus fills prims i malalts. Al fons, una mare amb un xal groc llampant, mira tan fixament la seva filla que sembla que la traspassi amb la mirada, com si ja no la pogués veure. La nena, un esquitx de pell i ossos, dorm.

El Koubra té més sort. Als quatre mesos, va arribar pesant com una ampolla de llet –tot just 1,5 quilos–, però en uns dies ha guanyat 400 grams. La seva germana, d’onze anys, el sosté entre els braços, li canta una cançó i el cobreix de petons i magarrufes.

El Koubra és una bona notícia perquè ha arribat a temps. El centre, amb tres torns de metges locals que roten sense parar i sense dia de descans, és l’únic per atendre unes 150.000 persones a la zona. Segons el doctor Lewine Koyoumtan, en els mesos d’estiu la situació serà pitjor. “És un cicle infernal. Venen malnodrits, els recuperem i tornen a un camp sense aliments ni possibilitat de conrear – lo. I cada vegada en venen més”.

Per poder acollir més mares i les seves criatures, a l’hospital de Liwa tenen previst tallar els matalassos pel mig. I posar més estoretes a terra.