El tedi s’ha apoderat de l’última edició de la Biennal d’Art de Venècia. I no parlem d’un tedi melangiós –que impulsa la creativitat–, ni del meditatiu –que afavoriria la calma–, sinó del tedi que prové de la buidor i la desorientació. L’actual comissària de l’esdeveniment, la conservadora del Centre Pompidou, Christine Macel, passarà a la història per haver dirigit una de les edicions de la Biennal més fluixes dels últims anys. D’entrada, les intencions de Macel semblaven estimulants: el tema de la Biennal havia de ser remarcar i celebrar el paper de l’artista en una societat complexa. Fantàstic. Però el resultat de la selecció de Macel en l’exposició central, amb el significatiu títol Viva arte viva, ha estat decebedor per dispers i buit de continguts.

I això que la mostra ha estat dividida curosament en nou capítols o pavellons temàtics, que van des del pavelló dels Artistes i els Llibres fins al pavelló de l’Alegria i la Por, passant pel pavelló del Temps i l’Infinit i el pavelló dels Colors. Però l’error ha estat obrir tant el ventall de possibilitats, acotar massa poc, fins al punt que és impossible trobar un sentit a tot el recorregut.

Hi ha dues tendències, però, que és com si suressin en l’itinerari: l’art com a procés participatiu i una revaloració d’obres i materials, habitualment associats a l’artesania, com les teles, el fil, la llana, el feltre i l’espart. Sembla que no es pugui establir cap lligam entre els dos temes, però el brasiler Ernesto Neto ho ha aconseguit brillantment creant una instal·lació amb fils que funciona com a espai d’acollida i que al·ludeix al món de la selva i dels indígenes amazònics. El projecte, per cert, ha tingut el suport d’una fundació privada barcelonina, la Blueproject Foundation.

Neto plasma que l’amor es troba en la natura, i aquest esperit de convivència amb la natura i social es reflecteix en tota l’exposició. Fins i tot un artista com Olafur Eliasson, que es vincula bàsicament a la realització d’instal·lacions lumíniques, ha presentat a Venècia el projecte Green light, un taller a gran escala adreçat a immigrants i refugiats per a la construcció de boniques làmpades.

Però si algú va ser pioner en els processos participatius i en els rituals que integren l’espectador és la colla dels catalans de París formada per Antoni Miralda, Joan Rabascall, Dorothée Selz i Jaume Xifra, que als anys setanta van dur a terme una sèrie d’accions i cerimonials, alguns dels quals es projecten en l’exposició a través del vídeo titulat Cerimonials. Malgrat que la peça està signada pels quatre artistes esmentats, la filmació anava a càrrec de l’artista Benet Rossell, desaparegut recentment.

Miralda, Rabascall i Selz (Xifra va morir el 2014) van reactivar dimecres passat –el primer dia de la presentació de la Biennal a la crítica– una d’aquestes accions: un banquet amb menjar de colors. Aquesta acció feia 46 anys que no es repetia i va permetre que els tres artistes tornessin a treballar junts.

Els tres creadors estaven molt contents amb el revival. “La gent hi reacciona de la mateixa manera”, observava Miralda. “Ara el context és diferent de quan ho vam fer per primera vegada. Entre els anys 1969 i 1976, quan fèiem aquestes accions, era el post – 68 i tot tenia una gran càrrega d’utopia. Era una visió de l’artista sense intermediaris; arribava al públic directament i l’integrava en l’obra”, matisava Joan Rabascall.

L’altra participació catalana dins de l’exposició Viva arte viva és la de Teresa Lanceta (Barcelona, 1951), professora a l’Escola Massana, que presenta un conjunt de tapissos amb reminiscències orientals. El treball de Lanceta s’adiu amb la gran quantitat d’obres amb contingut tèxtil presents en la mostra, sobretot al pavelló dels Colors, la més gran de les quals és la instal·lació de la nord – americana Sheila Hicks, Tot o res de res, que acumula desenes de troques de tela gegantines de colors vius. Espectacular, sí. Però el que dèiem: tediós.

Enmig del tedi, en aquests primers dies de la Biennal es concentraven centenars de persones al voltant del pavelló d’Alemanya, on té lloc la superproducció Faust, d’Anne Imhof, una performance de cinc hores de durada que, amb tota la justícia del món, dissabte es va endur el Lleó d’Or dels pavellons estatals. Imhof ha convertit l’edifici en una mena de presó, custodiada per tanques i dos dòbermans a l’exterior, i habitada per una desena de joves atlètics vestits de negre. L’espectador es mou dins del recinte sobre una plataforma de vidre elevada, i des d’allà és testimoni de la inquietant evolució dels actors a sota. Amb una atmosfera carregada de sexualitat i voyeurisme a dues bandes, Faust és una metàfora de les misèries del capitalisme salvatge i la política, que posa en evidència que tots hem pactat amb el diable, però sense saber a canvi de quin favor.

En altres pavellons s’ha optat per les ficcions artístiques, com fa Tracey Moffatt a Austràlia, on presenta una suposada pel·lícula de la costa australiana del 1788, filmada per un aborigen amb la càmera d’un mariner britànic, i també George Drivas, al pavelló grec, que planteja el dilema de qui hauríem de salvar primer si hi hagués una cura que eliminés l’hepatitis per sempre: els nadius o els estrangers?

El despropòsit de Hirst

Però, per ficcions desfermades, la que, al marge de la programació de la Biennal, presenta l’artista britànic Damien Hirst a la doble seu del Palazzo Grassi i la Punta della Dogana, propietat del magnat de la cosmètica François – Henri Pinault. Deu anys de feina i 50 milions de lliures ha costat a l’autor del cèlebre tauró en formol realitzar el projecte, que recrea, amb més cinisme que ironia, el rescat subaquàtic d’un tresor arqueològic i restes d’éssers fantàstics, com unicorns i ciclops. Monument al mal gust. La suposada ironia no salva el despropòsit de la mostra, que només busca, ja sense cap vergonya i amb traïdoria absoluta, captar l’interès de nou – rics. Per sort, el temps tornarà a enterrar els engendres de Hirst.