La victòria d’Emmanuel Macron a les eleccions presidencials franceses s’explica, sobretot, per la derrota de la ultradretana Marine Le Pen. Només amb una oponent capaç de desmobilitzar l’esquerra i alhora d’aglutinar els europeistes al voltant de la candidatura més útil, el liberal reconvertit en centrista ha pogut imposar – se en unes eleccions marcades per una abstenció del vint – i – cinc per cent. El president més jove de la cinquena República, a més, haurà de superar la revàlida que representen les eleccions legislatives de l’11 de juny, que serviran per configurar la composició de l’Assemblea Nacional. En aquest sentit, aquesta tercera volta de les presidencials servirà també per comprovar si el tsunami que s’ha endut el bipartidisme s’endurà també el Front National de Le Pen, potser fins i tot obligat a canviar de nom per sobreviure al nou escenari polític.

La mateixa nit electoral, Marine Le Pen va deixar clar que no pensa tirar la tovallola, tot i que va quedar per sota del quaranta per cent que ella mateixa havia establert com a frontera entre l’èxit i el fracàs. En realitat, la dirigent xenòfoba està convençuda que les eleccions de diumenge han significat la derrota del ‘Frexit’ però no pas la seva derrota personal. Li passa el mateix a Jean – Luc Mélenchon, el candidat de l’esquerra radical, que després d’haver afavorit l’abstenció ha anunciat que no li pensa posar les coses gens fàcils a Macron.

El nou president apareix com l’última oportunitat del sistema per reconduir el descontentament que les retallades, l’austeritat i les deslocalitzacions han provocat entre unes classes populars que ja han advertit que no volen continuar pagant en solitari la factura de la crisi.