A Emmanuel Macron li va costar trobar un somriure després del seu triomf electoral. Poc després de saber – se els resultats a peu d’urna va pronunciar un discurs institucional que es va transmetre per televisió. Es notava que el pes de la presidència queia sobre seu. No va ser fins passats dos quarts d’onze de la nit que va pujar a l’escenari muntat davant la piràmide del Louvre i va somriure amb els braços oberts en senyal de victòria. Sonava l’himne d’Europa, la multitud enarborava banderes franceses i cridava: “ Macron president!”.

Macron va parlar dirigint – se a tots els francesos i va reconèixer que molts dels vots que havia obtingut no eren per donar suport al seu programa, si no per defensar la república dels extrems: “No cedirem mai davant la por, no cedirem mai davant la divisió”, va dir. I, després adreçant – se als electors de Marine Le Pen, va assegurar que treballarà a fons perquè mai més hagin de votar a favor d’un extrem.

El nou president va dir: “Aquesta nit Europa i el món ens miren, esperen que defensem sempre l’esperit de les llums, amenaçat en tants llocs”. Macron va reconèixer que fa un any ningú no apostava per ell. “No hi ha precedent, ni equivalència. Tothom ens deia que era impossible, però no sabien el que és França”.

Quan es va saber que el candidat social liberal que ha enlluernat la capital francesa havia guanyat, van començar a sonar clàxons a tort i a dret pel centre de París com si fos la final d’un mundial de futbol. Els carrers es van omplir de cotxes des dels que feien onejar banderes franceses –sobretot– i alguna de la Unió Europea. A l’esplanada del Louvre, l’escenari “ni d’esquerres ni de dretes” que el futur president va escollir per celebrar la seva victòria l’ambient no era de festa grossa. “Compreu – me una rossa, que no es diu Marine Le Pen!”, cridava un venedor de cerveses. Un grup de joves es passava una ampolla de xampany. Des de l’escenari que després ocuparia Macron la música tecno s’entrellaçava amb alguna música còmplice multicultural: la gent embogia amb el Didi de l’algerià Khaled, una cançó que no falta mai a les soirées parisenques.

“Hem vingut aquí perquè volem mostrar – li a Macron que és molt més que un vot útil de segona volta, que realment hi ha molta gent en aquest país que confia en ell, que creu en ell, que vol que França canviï”, deien Pierre Reiner i Lucie Gudayer, una parella d’uns trenta anys professionals del màrqueting i els recursos humans, votants “més aviat d’esquerres” fins ara.

“L’admiro perquè és jove, dinàmic i intel·ligent”, deia Cedrique Johnson, un noi negre de 23 anys arribat des d’un suburbi del nord de París. “Marine Le Pen és la imatge del racisme i la xenofòbia, ho és tot menys compartir”, afegeix.

“Vull donar les gràcies als francesos. Aquest vot és molt important per a tot Europa”, deia Tina Rohden, turista danesa de 52 anys. La seva filla Malene, de 26 anys, anava vestida amb la samarreta d’ Ensemble la France, el lema de la campanya de Macron.

“El que hem aconseguit és revolucionari”, deia Hanah Starman, que ha dirigit la campanya del moviment En Marxa als districtes centrals de París. Macron ha arribat a l’ Elisi sense un partit tradicional darrere seu, acompanyat per un exèrcit de voluntaris –260.000 persones– seduïts per un discurs que pretén trencar els motllos de la vella política. Va començar a l’estiu quan 5.000 voluntaris van trucar a 300.000 portes de tot França per dur a terme un qüestionari massiu i “escoltar el país”.

La Starman, jueva i lesbiana, és una de les 15.000 persones del moviment que s’han postulat per formar part de les llistes electorals que es presentaran a les 577 circumscripcions de França de cara a les legislatives del mes de juny. Pretenen fer la selecció amb un objectiu de diversitat ètnica, d’orientació sexual i paritària. Almenys la meitat han de sortir de la societat civil.