És possible que el president dels EUA, Donald Trump, aconsegueixi unir l’Amèrica Llatina. No és que la seva política exterior hi tingui un especial interès, això és cert, però la pràctica del nou inquilí de la Casa Blanca de tancar fronteres ha activat als països del Con Sud la integració econòmica com mai havia passat fins ara. A més, l’escenari polític regional no pot ser més escaient. El gir conservador a l’Argentina, amb el president Mauricio Macri, i al Brasil, amb Michel Temer, ha tancat una bretxa que, en l’última dècada, havia separat els països llatinoamericans entre progressistes i liberals. Amb l’hegemonia política llatinoamericana, només faltava que un enemic comú els ajudés a tancar les ferides. Al capdavant de la nova tendència, hi ha els dos blocs comercials més importants de la regió: el Mercosur, que integren l’Argentina, el Paraguai i l’Uruguai, i l’Aliança del Pacífic, amb Colòmbia, Xile, Mèxic i el Perú.

Fins al triomf de Macri a l’Argentina i el judici polític que va posar fi a la presidència de Dilma Rousseff al Brasil, l’Amèrica del Sud estava dividida en dos bàndols diferenciats. Aquests dos països, juntament amb Bolívia, l’Equador i Veneçuela, formaven un grup contrari a les polítiques dels EUA i reticent al model d’integració de l’Aliança del Pacífic, defensora de l’obertura econòmica i pròxima a Washington. D’aquell grup, però, avui gairebé no en queda res. Veneçuela està devastada per la crisi econòmica i suspesa del Mercosur per haver – ne incomplert les normes, l’Equador viu un procés electoral incert en què qualsevol resultat implicarà un allunyament dels principis ideològics del president Rafael Correa, mentre que el pes econòmic de Bolívia converteix el país en un actor secundari. Per acabar – ho de rematar, Macri, com a president temporal del Mercosur, va liderar la política d’acostament a l’Aliança del Pacífic.