En presentar – se La chica desconocida en el darrer Festival de Canes, va circular la idea que els germans Dardenne s’hi repeteixen. En tot cas, la repetició no ha de ser negativa necessàriament: a través seu s’hi defineix un estil, una empremta diferencial, amb uns temes recurrents i unes maneres pròpies d’abordar – los. Certament, els Dardenne (Luc i Jean – Pierre, en la seixantena) no busquen sorprendre, sinó que es mantenen fidels al seu estil sobri, pràcticament ascètic, per aportar retrats d’Europa a través d’històries concretes: no fan un discurs explícit, sinó que la seva posició política i moral es desprenen de les accions i les circumstàncies dels personatges. Curiosament, com en el cas d’altres, allò que ha donat peu a lloar – los ara també serveix per posar – los en qüestió, però ells no tenen la culpa que n’hi hagi que se n’han cansat.

Pel que fa a La chica desconocida, la història concreta és la d’una jove metgessa que una tarda, acabat el seu horari, no obre la porta a una dona, que l’endemà apareix morta a prop del consultori mèdic, situat en una Lieja inhòspita. El pes de la culpa no és aliè al cinema dels Dardenne, però els importa més el desvetllament d’una consciència, el compromís moral, que durà la metgessa a investigar qui era aquella dona per descobrir una realitat, una alteritat, pròxima a ella: els immigrants sense papers. És la manera concreta, gens discursiva, dels Dardenne d’abordar el fet que tantes persones, per diversos motius, truquin a les portes d’Europa. Fa vint anys van parlar de l’explotació dels immigrants il·legals a La promesa. Continuen retratant – nos i fent – nos pensar amb els seus films profundament reals.