Després de vuit anys de placidesa amb Barack Obama a la presidència, la comunitat musical dels Estats Units ha readoptat amb l’elecció de Donald Trump la bel·ligerància de l’era Bush. N’és una mostra la qualitat del “programa artístic” de la presa de possessió presidencial, el dia 20 de gener. Si Obama, l’any 2009, va tenir tota una Aretha Franklin cantant My country ‘tis of thee i Bill Clinton, l’any 1993, va convidar l’ara flamant premi Nobel Bob Dylan, el nou president republicà, després que Elton John, Andrea Bocelli, Celine Dion i Garth Brooks li donessin carbassa, s’haurà d’acontentar amb Jackie Evancho, una cantant de setze anys que es va fer popular gràcies al concurs televisiu America’s got talent, i la B – Street Band, una banda de versions de Bruce Springsteen. Les complicitats entre Springsteen i Obama (deduïbles, mítings compartits a banda, amb un disc del 2009, Working on a dream) i declaracions com les que The Boss feia recentment en el podcast del còmic Marc Maron (“altres vegades ja m’he sentit disgustat, però mai amb la por que sento ara”) ja feien improbable que algú gosés demanar a Springsteen que participés en qualsevol pessebre per a Trump. “Una vegada treus de l’ampolla aquest geni, el del fanatisme, el racisme i la intolerància, després no és gens fàcil tornar – lo a ficar a dins”, advertia Springsteen, que ha vist com bona part de la gent sobre la qual canta en moltes cançons era seduïda pel discurs de Trump.

Springsteen, que en els anys de Bush fill ja es va erigir en una de les veus del rock més contestatàries, no va tenir pèls a la llengua durant la campanya, però ni de bon tros ha estat l’única rockstar a alertar dels perills de Trump. Neil Young, supporter convençut de Bernie Sanders (un candidat que, en les primàries, va seduir un bon grapat de músics als quals mai ha fet por parlar de política, com ara David Crosby, Steve Earle i Jello Biafra), va deixar clar que l’ús que feia Trump de Rockin’ in the free world en la campanya era totalment desautoritzat. Cher, com ja havia fet Springsteen, va qualificar l’ara president directament d’“idiota”. Miley Cyrus es va incloure entre les que “fugirien” del país si Trump guanyava. Tom Morello, de Rage Against the Machine, el va titllar de “segregacionista de la vella escola”. Billie Joe Armstrong, de Green Day (que, sota l’influx de l’administració de Bush, va publicar un dels seus millors àlbums, American idiot), va comparar Trump amb Hitler. John Legend li va dir “racista” en la rèplica d’una piulada del fill de Trump. I les mostres de rebuig per part de músics dels Estats Units podrien omplir encara uns quants paràgrafs.

Serà interessant veure ara com es canalitza artísticament aquesta ira anti – Trump, més enllà dels petits festivals i llançaments discogràfics que, en l’òrbita del punk i amb el nom de Rock against Trump (una proclama amb dos precedents: Rock against Reagan i Rock against Bush), ja han començat a proliferar als Estats Units. Si discos com ara Living with war (Neil Young), The revolution starts now (Steve Earle), Hail to the thief (Radiohead) i The war on errorism (NOFX), a més del ja esmentat American idiot i una trilogia d’àlbums del grup Ministry, figuren com a obres emblemàtiques de l’era Bush, caldrà veure quins discos surten d’aquests nous temps de por i incertesa.